L’‘operació no diàleg’

27/01/2017 01:10

T ots els diplomàtics –europeus i nord-americans– amb qui he tingut ocasió de parlar de l’ anomenat procés independentista han coincidit a subratllar dues qües­tions. Primera: la qüestió catalana és un afer intern d’ Espanya i, com a tal, s’ha de resoldre en el marc constitucional de referència. Segona: el Govern central i el de la Generalitat han de trobar a través del diàleg una solució que no afegeixi conflictivitat a la ja agitada agenda europea. La internacionalització del conflicte , ­segons la terminologia utilitzada pels promotors del procés, no és un escenari que agradi als meus interlocutors, malgrat que accepten que si la independència fos avalada per una àmplia majoria de la població catalana n’haurien de prendre nota. El principi de realitat, al capdavall. Mentrestant, constaten que totes les enquestes –també les eleccions plebiscitàries del 27- S del 2015– reflecteixen un país ­dividit en dues meitats.

En aquest context, mentre les forces polítiques i socials que patrocinen el procés encaren la seva recta final –el referèndum sí o sí, reiterat pel president Puigdemont a Brussel·les–, la perspectiva acadèmica ens pot il·lustrar. En absència d’un impro­bable acord sobre una consulta pactada, quines són les condicions per poder emprendre la via unilateral cap a la independència? Allen Buchanan, en el pròleg de l’edició espanyola del seu llibre Secesión. Causas y consecuencias del divorcio político ( Ariel, 2013), enumera quatre tipus d’ injustícies que poden avalar, des de la lògica del dret corrector, una “secessió no consensuada”. Segons aquest catedràtic de la Universitat de Duke, el cas català es podria emmarcar en una d’aquestes: “Vulneració per part de l’ Estat de les obligacions del règim autonòmic o la negativa continuada a negociar una forma d’autonomia intraestatal adequada”. “Si Espanya no està disposada a comprometre’s realment en una negociació de les competències de l’autogovern de Catalunya al si de l’ Estat, això incrementarà els arguments a favor d’un dret a la secessió no consensuada”, apunta.

Des d’aquesta òptica, Buchanan crida a “la bona fe” de les parts per trobar una sortida negociada a través del diàleg. I, arribats a aquest punt, busco l’empara del ­filòsof. Em dona un cop de mà un opuscle de François Jullien, hel·lenista i sinòleg francès. Ens explica que la paraula diàleg ve del grec ( dia = a través i logos = paraula, raó, verb), és a dir, que dialogar és una cosa més complexa que discutir: “Un dia no és immediat, sinó que demana temps: és progressivament, pacientment, com les posicions respectives –allunyades i distants– es troben l’una amb l’altra, es reflecteixen l’una i l’altra, i van elaborant lentament les condicions d’una trobada efec­tiva”. “Fa falta déroulement”, conclou, és a dir, desenvolupament i continuïtat perquè el diàleg doni fruit. Altrament, més que a un diàleg assistim a un monòleg de les parts, sense punts de trobada.

Tant a Madrid com a Barcelona, el diàleg ha estat més un artefacte per refutar els arguments de l’altre que no pas l’instrument per entendre’ls. L’ operació no diàleg.