Vigílies catalanes La Vanguardia en català | 27/06/2015 - 00:00h  Juan-José López Burniol És un fet inexorable: tantes vegades com es posi sobre la taula de la política catalana el tema de la independència de Catalunya, les forces polítiques catalanistes -excepte la que ha estat independentista des de sempre- es fracturaran. La raó és clara: la societat catalana està dividida en aquest te-ma capital -a dreta i esquerra- per raons molt diverses, ideològiques i d'interès, totes respectables. Ni més ni menys que les raons contràries. La fractura va començar pel PSC. Lògic. El PSC era la peça més delicada del sistema de partits català pel seu caràcter de partit-frontissa, és a dir, per què era el partit que -continuant l'esplèndida tasca del PSUC- va integrar en la vida política catalana bona part de la immigració espanyola. El PSC ha estat determinant per a la consecució de la prolongada i fecunda pau civil que ha presidit durant dècades la vida catalana, fins al punt que algunes de les polítiques impulsades durant aquests anys haguessin estat d'impossible implantació sense l'aposta decidida del PSC per una opció catalanista i de progrés. Ha estat un partit fonamental. Tant com CiU. Sense oblidar que el PSC ha estat a més a més, gràcies a l'impuls encarnat per Pasqual Maragall -el polític català d'aquesta etapa que potser deixarà més empremta en la història-, la força política que ha projectat Barcelona a l'escenari internacional. Tot això és història, però aquesta continua, i el buit deixat pel PSC ja l'estan omplint altres. I aquell de vostès que ho dubti, que miri els resultats de CiU en les últimes eleccions a l'àrea metropolitana de Barcelona. La fractura s'ha produït després en els altres partits catalanistes. Latent en Iniciativa, ha esclatat en Unió. El possibilisme -que és consubstancial en els democristians- havia preservat la coalició mentre l'independentisme convergent es desenvolupava en la indefinició, que ha estat també marca de la casa. Però quan l'aposta independentista de Convergència ha arribat fins al final, és a dir, fins a la ruptura de la legalitat que implica una declaració unilateral d'independència (acordada en l'últim full de ruta subscrit per Convergència i Esquerra), Unió ha tingut el coratge de deslligar-se d'aquesta opció maximalista i optar per presentar-se en solitari a les properes eleccions en defensa d'un projecte catalanista que exclogui la ruptura traumàtica amb la resta d'Espanya. I Convergència? No es fracturarà perquè serà portada abans al desballestament, diluint el que en quedi en unes llistes que, tant si són del president com si són amb el president, no significaran cap altra cosa que la davallada d'una opció institucional a una altra de personalista. En tot cas, un succedani del frustrat projecte d'una "llista única", defensada per alguns amb més tarannà místic -la mística de la unitat- que sentit de la realitat. Perquè pot ser que Convergència i Esquerra siguin nacionalistes amb idèntic voltatge, però són molt diverses en totes les altres coses, començant pel seu respectiu substrat social. D'altra banda, difereixen els autors en l'origen últim de la radical deriva independentista de Convergència. Alguns atribueixen la responsabilitat al president Pujol, mentre que d'altres la descarreguen en els "joves lleons" (els senyors Homs, Rull, Turull, Corominas...), que han constituït la guàrdia de corps del president Mas, d'un perfil nacionalista originari molt més temperat. En tot cas, ha arribat l'hora de la veritat. El 27 de setembre els catalans haurem de prendre una decisió que afectarà de manera immediata i decisiva les nostres vides i les dels nostres fills, els nostres interessos i els nostres projectes. Per tant, ja no és temps de parlar sinó de dur a terme totes les operacions que defineixen un paisatge abans de la batalla -democràtica- que implica una consulta plebiscitària, i la del 27-S ho és. En primer lloc, agrupar els efectius dels quals disposa cadascuna de les parts enfrontades. En segon terme, alinear els contendents amb uns programes clars i senzills que defineixin les respectives posicions, concretant -per exemple- si s'aposta o no per la ruptura unilateral de la legalitat, cosa que implicaria -no s'oblidi- un acte de força. I, finalment, consumat l'enfrontament que no s'ha sabut evitar mitjançant un pacte, esperar la decisió de les urnes, que quantificaran de manera inapel·lable el suport popular a les diferents opcions. Podria haver estat d'una altra manera? Sí, però no ha estat així. Ja no hi ha temps per als laments. I és aconsellable embridar els sentiments, amansar la llengua i refredar els ànims. Perquè vénen temps difícils. Què passarà l'endemà de les eleccions, el dia 28-S? No ho sé. Pot ser que hagi cristal·litzat una decisió clara, sigui en el sentit que sigui, i s'haurà de respectar. I pot ser que el mosaic s'hagi trencat; en aquest cas, qui en recollirà els trossos? Ja es veurà. Però, com em va dir una amiga -ja fa massa temps- en una ocasió per mi memorable, "tranquil, els trens sempre segueixen funcionant". Tot i que de vegades -no vaig gosar dir-li- alguns descarrilen. |
|
|