UN PROTAGONISTA CLAU DEL PROCÉS

Astrid Barrio

ASTRID BARRIO

Professora de Ciència Política (UV) i editora d'Agenda Pública.

La CUP és així

La singularitat del grup no és la seva radicalitat, sinó la seva organització i procés de presa de decisions


DILLUNS, 27 DE JUNY DEL 2016

L'aritmètica parlamentària i la posició dels partits polítics catalans respecte al procés independentista han fet de la CUP, una formació anticapitalista i assembleària, el partit imprescindible per a la configuració d'una majoria parlamentària, sense que, a més a més, donades les actuals condicions, hi càpiga la possibilitat de configurar majories alternatives. Això, que en altres circumstàncies podria proporcionar molta estabilitat al Govern en minoria de Junts pel Sí, s'ha convertit en una constant font d'inestabilitat per la particular naturalesa ideològica i organitzativa de la CUP.

La ideologia va suposar un important obstacle tant en el procés d'investidura que va acabar provocant la renúncia d'Artur Mas com en la negativa a donar suport als pressupostos de la Generalitat presentats pel Govern. Investir Mas, el responsable d'aplicar les polítiques d'austeritat a Catalunya, resultava difícil per a una formació anticapitalista de l'esquerra radical, encara que la meitat de la seva assemblea, amb una visió més instrumental que prioritzava la continuïtat del procés independentista, va estar disposada a donar-li suport. El mateix ha passat amb els pressupostos, que si bé eren més expansius que els dels anys precedents, quedaven molt lluny de les aspiracions cupaires, que a més a més exigien mostres de desobediència al Govern central.

La investidura i l'aprovació del pressupost han certificat una cosa que ja s'intuïa: que més enllà d'una coincidència circumstancial arran del procés hi ha una incompatibilitat ideològica entre Junts pel Sí i la CUP. I que aquesta incompatibilitat no només es dóna entre CDC i la CUP, sinó que també hi ha molta distància entre ERC i la CUP, perquè no s'ha d'oblidar que els pressupostos rebutjats al Parlament els havia elaborat el mateix Oriol Junqueras. En aquest sentit es pot afirmar que ERC, de moment, no ha aconseguit fer de baula.

Però la verdadera singularitat de la CUP no és la seva radicalitat ideològica que fa que el seu comportament sigui altament previsible, sinó la seva estructura organitzativa i el seu procés de presa de decisions. Organitzativament és un partit compost de faccions en el sentit que està integrat per entitats prepartidistes, és a dir, que ja tenien vida pròpia abans del naixement del partit; Endavant-OSAN, Poble Lliure, Lluita Internacionalista, entre altres, són organitzacions amb un llarg recorregut a l'esquena, encara que les seves sigles hagin anat variant, i que tenen profundes discrepàncies tàctiques, estratègiques i ideològiques entre elles. Per tant, no és que el procés hagi dividit internament la CUP com ha passat amb altres partits polítics a Catalunya que s'han trencat donant lloc a noves formacions -com ha sigut el cas del PSC o d'Unió-, sinó que la CUP ja estava dividida d'entrada i les seves fractures existien des de fa molt temps.

L'única cosa que ha fet la investidura i el debat sobre els pressupostos ha sigut augmentar aquesta divisió interna i sobretot fer-la molt visible a ulls de l'opinió pública a causa del seu llarg procés assembleari de presa de decisions. Un procés en què a més a més s'han manifestat les mateixes tensions que es donen en qualsevol partit quan s'enfronta al repte de poder, perquè encara que la CUP no governi, el govern en depèn. La diferència amb la resta de partits és que en aquests les diferències es donen sobretot entre les elits i van de dalt cap a baix, mentre que en el cas de la CUP les diferències ja existents a les bases al final s'han acabat traslladant a la direcció, que ha acabat implosionant.

La CUP és una organització singular ideològicament i organitzativament, i és la combinació dels dos factors el que la fa altament inestable internament, una inestabilitat que donades les actuals circumstàncies afecta l'estabilitat del Govern català. Aquest, no obstant, no és un fenomen estrany en altres latituds geogràfiques. A Itàlia els governs de la democràcia cristiana durant els seus anys daurats de vegades depenien dels acords entre les faccions internes, cosa que també ha passat al Japó.

Aquí, en canvi, on la majoria dels partits polítics han tingut escassa divisió interna històricament, tenir poder no ha fet res més que incrementar la unitat i aquesta únicament ha perillat precisament quan el poder s'ha perdut. I això era així fins que va arribar la CUP: una organització de faccions, radical ideològicament i assembleària. És així. Només cal preguntar-se si al mantenir el seu caràcter essencial no li passarà el mateix que a l'escorpí de la faula d'Isop.

Professora de Ciència Política (UV)
.