La realitat perduda

27/06/2017 00:09

Des de fa aproximadament cinc anys, s’ha aguditzat l’error de confondre l’independentisme polític amb la realitat. La major part dels factors que avui assetgen el ciutadà, com són l’atur, els impostos, l’educació, la vellesa, l’estalvi o la sanitat, són aspectes que transcendeixen la discussió sobre l’independentisme. Es predica que amb l’independentisme moltes d’aquestes coses, de fet totes, quedaran resoltes si s’arriba a la independència. No hi ha dubte que una part d’aquestes qüestions podria ser abordada amb èxit des d’una Catalunya independent; però també es podria aconseguir resoldre-les per altres vies polítiques capaces de millorar les relacions entre Catalunya i Espanya. Un dels aspectes per desvetllar de l’independentisme, al marge del seu èxit polític, és que la seva forma d’establir el lideratge polític es fa a costa de la realitat com a complexitat. Avui una gran part de la societat catalana ja no pot interpretar la realitat ni interrogar-se sobre ella sense subordinar-la a l’èxit o el fracàs de l’independentisme.

L’anomenada desconnexió amb Espanya s’està produint en moltes llars catalanes. Quan es parla del xoc de trens, els que l’impulsen saben que els primers que patiran les conseqüències de l’impacte seran aquells que han desconnectat de la realitat espanyola, ja que hauran de tornar-hi. Aquest aspecte és clau per entendre la dificultat que té l’independentisme no només de rectificar els seus postulats centrals, sinó de modificar, encara que sigui mínimament, el calendari per aconseguir el seu propòsit. No és la in­dependència de Catalunya el que els guia, sinó la por a la decepció ciutadana si no s’aconsegueix. L’èxit incontestable d’un independentisme mediàtic, social i polític impedeix qualsevol sortida de la situació. Ningú no vol donar cap mala notícia sobre el projecte in­dependentista i, cosa encara més ­preocupant, ningú no la vol sentir. El pla, construït amb il·lusió, sentiment i molt ­bones raons, conseqüència del tracte que dona l’Estat espanyol a Catalunya, s’ha constituït com un tot i abasta l’esfera ­privada i la pública fins a l’extrem de ­confondre-les.

Reconèixer que l’independentisme ha substituït la realitat no implica no reconèixer els seus èxits polítics, sinó advertir que, de la mateixa manera que no hi ha una sola Espanya, no hi ha una sola Catalunya.