Diners i nacionalisme

Molts casos de corrupció política que han esclatat per tot Espanya tenen regust caciquista

La Vanguardia en català | 27/09/2014 - 00:00h


Juan-José López Burniol


El professor José Álvarez Junco és un universitari distingit i un historiador solvent. He llegit amb fruit -i espoliat- part de la seva obra. Li tinc respecte intel·lectual. Amb aquesta actitud vaig llegir el seu article "Nacionalisme i diners" (El País, 4/IX/2014). El seu inici és contundent: "Tants anys repetint als meus estudiants que, per entendre el nacionalisme, busquessin més els factors intel·lectuals i emocionals, com la llengua i la bandera, que els econòmics (...) i ara arriba la família Pujol i m'ho desbarata tot. Veus com era el dineret, el dineret?, llegeixo en la mirada sardònica dels meus col·legues". I és que -afegeix- "les elits polític-culturals (...) el que busquen és monopolitzar una parcel·la de poder (...) encara que aquest domini un territori més reduït". La seva conclusió és taxativa: "(El) principal objectiu (del nacionalisme és) assegurar-se que aquest tros de pastís és només nostre, dels d'aquí de sempre, dels que tenim vuit cognoms catalans".

Un canvi de criteri tan radical com aquest del professor Álvarez Junco deu ser per molt poderoses raons. Aquests apunten als següents termes: el nacionalisme -ens diu- "es combina i s'explica molt bé, com tantes lluites identitàries, en termes de corporativisme i clientelisme". Corporativisme, entès com a defensa exclusiva de certs interessos de grup per sobre dels generals; i clientelisme, descrit com a intercanvi extraoficial, entre governants i governats, de serveis i favors a canvi de lleialtat política. Així doncs, tot el desenvolupament i consolidació del catalanisme des de la Renaixença fins avui, dia rere dia, enmig de dificultats enormes i en molts moments superant la frontal oposició de l'Estat, han estat només pel dineret? Han estat només el corporativisme i el clientelisme els factors desencadenants del que avui és ja sens dubte el problema polític més greu que té plantejat Espanya: el d'evitar la seva disgregació generant un projecte integrador, que no pot ser més que federal?

No; no ha estat així. Sens dubte que existeixen a Catalunya el corporativisme i el clientelisme. Ni més ni menys que com a la resta d'Espanya. L'oligarquia i el caciquisme són plantes molt arrelades per tota la Península. Molts casos de corrupció política que han esclatat per tot Espanya tenen regust caciquista. Per tant, no són el desencadenant fatal de l'eclosió nacionalista catalana. Ho va veure molt clar un altre universitari il·lustre, el professor Antonio Tovar Llorente, quan -en la seva necrològica del poeta Carles Riba (1959)- va atribuir l'èxit de la refacció nacional catalana, expressada en la consolidació de la seva llengua i de la seva literatura, no només a l'acció meritòria i esforçada dels seus excel·lents poetes i escriptors, sinó a la "formidable voluntat del poble", que dia rere dia al llarg de més d'un segle, de manera tan tossuda com espontània, ha preservat la seva llengua i el seu dret com a testimoni d'identitat i, possiblement sense aconseguir expressar-ho així, com a voluntat d'un autogovern que, com a aspiració més o menys difusa, mai no va desaparèixer del tot de l'horitzó polític dels catalans de dretes i d'esquerres, des dels carlins fins als federalistes.

Així, per posar un exemple, és cert que la primera campanya del catalanisme polític va ser l'oposició a un Codi Civil únic i uniforme, però no és exacte afirmar -com fa el professor Álvarez Junco- que es va tractar d'un moviment corporatiu "dirigit pel Col·legi d'Advocats de Barcelona, espantat davant la possible competència dels lletrats de la resta d'Espanya (Catalonia's advocates, de Stephen Jacobson)". L'oposició catalana al projecte de Codi Civil de García Goyena (1856), primer, i al Codi vigent (1889), després, es va deure a dues causes: la diferent organització econòmica de la família (societat de guanys en front de separació de béns; llegítima llarga pagadora en béns de l'herència en lloc de llegítima curta pagadora en diners; i prohibició de la successió contractual en front de l'admissió de la mateixa) i el règim dels censos (ja que la regulació del Codi Civil, substancialment diferent de la del dret català, retallava en gran mida els drets dels censualistes catalans). El professor Pablo Salvador Coderch ha escrit pàgines reveladores en aquest sentit.

I ja que parlem de juristes, permetin-me que acabi amb un petit detall. El vell article 1.317 del Codi Civil del 1889, avui derogat, disposava que es tindran per nul·les les clàusules, pactades en capítols matrimonials, que "determinin que els béns dels cònjuges se sotmetran als furs i costums de les regions forals i no a les disposicions generals d'aquest Codi". O sigui, que uns barcelonins podien pactar sotmetre's al règim comú de guanys, però uns madrilenys no podien acordar subjectar-se al dret civil català. En comentar aquest precepte, don Manuel Duran i Bas va parlar de "malvolença encoberta als ordenaments forals". Malvolença encoberta: quants errors es cometen per la teva causa!