LA CRÒNICA

Pujol és (i serà) Pujol

27/09/14 02:00 ODEI A.-ETXEARTE
Es manifestaven, a fora, treballadors de Panrico, seguidors de PxC i els espanyolistes om a temps Foto: JUANMA RAMOS.
Notícies relacionades
Pujol va rematar la feina, qui sap si per glòria
del seu advocat:
“Estic desentrenat”

L'expresident de la Generalitat no va sorprendre el Parlament amb una confessió per empastifar les estructures de l'Estat imbricades en trenta anys d'autonomisme. Ni va aixecar la catifa ni va engegar el ventilador. Jordi Pujol va fer, senzillament, de Jordi Pujol. “No puc entrar en aquesta mena de causa general.” Visiblement irat, va elevar el to després d'escoltar les preguntes dels partits de l'oposició. Hi havia vist “frivolitat”, “voluntat d'embolicar la troca” i massa “lleugeresa” en les acusacions de corrupció. L'expresident va cridar i esbroncar. Més d'un diputat es va sentir moralment alliçonat per un defraudador fiscal confés. Però el cert és que ahir, a les quatre de la tarda, va entrar a la comissió primera del Parlament un home vell amb posat afligit i cara d'haver de demanar perdó, i en va sortir el Jordi Pujol i Soley dels anys vuitanta, rejovenit i capaç de menjar-se l'oposició d'una mossegada verbal. I, en acabat, no havia contestat cap pregunta.

Després de la difusió del comunicat en què admetia haver tingut diners sense regularitzar a l'estranger durant 34 anys, Pujol va haver de renunciar al tractament de Molt Honorable i a totes les prerrogatives que li corresponen com a expresident de la Generalitat. Artur Mas va intentar eradicar la gangrena del frau fiscal amb una dolorosa amputació, tot i que per als nacionalistes Pujol és i serà sempre el “president”. El màxim responsable de la comissió primera, el diputat d'ERC Sergi Sabrià, va resoldre el dilema del tractament recorrent, també, a l'apel·latiu clàssic. El republicà va acompanyar el “president” des de les dependències de la presidenta de la cambra, Núria de Gispert, fins a la sala de la compareixença. Pujol havia arribat al Parlament a les dues de la tarda, un parell d'hores abans de la cita. Havia quedat amb De Gispert: es va dirigir al despatx de feina de la socialcristiana, van conversar; Pujol havia d'acabar de preparar-se la intervenció i, arribada l'hora, van dinar dos menús del bar restaurant del Parlament (9,85 euros, cafè inclòs) a la sala annexa de reunions.

Alícia Sánchez-Camacho, comensal de La Camarga, va preguntar si l'àpat s'havia sufragat amb recursos públics. És conegut que Pujol mai duu diners a sobre. El portaveu de CiU, Jordi Turull, li va respondre que havia convidat De Gispert amb euros de la seva butxaca. El 1980, els de Pujol a l'estranger es comptaven en pessetes: eren 140 milions en la divisa americana. Els va guanyar el seu pare al Marroc, important dòlars en col·laboració amb la indústria cotonera, segons va revelar. “De vegades un segon condiciona tota una vida”, admetia l'expresident. En seure davant dels diputats, Pujol es va treure el rellotge, es va escurar la gola i va avançar que entendria les recriminacions perquè ben segur que serien menys “punyents” que les que es fa a si mateix. Després d'escoltar Sánchez-Camacho i el líder de Ciutadans, l'expresident va abandonar la defensa per passar a l'atac. Albert Rivera no va perdre els nervis ni la mesura de la paraula. Tant el de C's com Sánchez-Camacho van introduir falques en castellà per als telenotícies monolingües. La glòria només es troba quan es busca, amb el perill que comporta perdre's buscant-la.

La republicana Gemma Calvet va parlar amb la prudència i la sobreprotecció del soci de governabilitat. L'ecosocialista Joan Herrera va jugar la carta segura de la llista exhaustiva de preguntes. David Fernàndez lluïa una samarreta gentilesa de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona, amb un “Ara toca” en blanc i negre. Llegia un atapeït discurs marcadament literari gairebé sense respirar, i sense oblidar-se tampoc de convidar Pujol a escriure el quart llibre de les seves memòries: “El que em quedava per dir.”

La cambra cada cop té més de plató, d'escenari televisiu en directe i vint-i-quatre hores. En plena espiral de retroalimentació mediàtica i per evitar, potser, que es desbordés la professionalitat dels que volien captar la millor imatge, el gabinet de premsa de la cambra va acordonar els passadissos per impedir una allau incontrolable de càmeres i micròfons sobre el compareixent més desitjat, vigilat durant la canícula a la casa de Queralbs primer i, després, al portal del pis de General Mitre. En els temps del “preprocés” no n'hi havia, de cordons, i la premsa campava lliure. Un il·lustre diputat veia en la carregada atenció mediàtica aires de “pantojismo”. En escoltar Pujol, més d'un veterà convenia que l'expresident havia fet un “tites, tites” memorable. I, malgrat tot, després de reunir-se amb alguns diputats de CiU i abans de marxar, en l'únic moment en què la premsa s'hi va poder acostar, Pujol va tenir la gentilesa de rematar la feina, qui sap si per glòria del seu advocat: “Estic desentrenat.”

Darrera actualització ( Dissabte, 27 de setembre del 2014 02:00 )