La signatura

Amb aquest solemne acte al Palau, comença el capítol central de la nova crònica de Catalunya

La Vanguardia en català | 27/09/2014 - 00:00h


Pilar Rahola |

Avui és el dia de la signatura. Anava a dir que és un dia històric, atès que no es recorda un decret de convocatòria a la ciutadania com el que avui signarà el president Mas. En cert sentit, amb aquest solemne acte de rúbrica al Palau, comença el capítol central d'una nova crònica de la història de Catalunya. Però, com que vivim uns temps tan històrics, potser caldrà guardar l'adjectiu per al final del procés, per bé que tot el que estem vivint és excepcional i, per a una gran majoria, és il·lusionant. Reblaran d'altres que també són temps atapeïts de desconcert i risc. I serà cert, perquè els grans processos socials acostumen a ser arriscats, tant com són motor col·lectiu d'il·lusió i esperança. Res no és fàcil quan els canvis es produeixen als fonaments, però sempre il·lusiona construir una casa nova.

Oficialitzat, doncs, el decret a dia d'avui, amb tots els detalls cuidats, els signants de l'acord en posició i una posada en escena que recull la transcendència del moment, Catalunya torna a trucar a la porta d'Espanya per dir-li, amb la llei a la mà, que vol votar. A partir d'aquí és probable que s'obrin els forrellats de l'infern, s'estressin les costures de la llei per perpetrar el no a tot i als voltants de l'obscurantisme els micròfons ad hoc deixin anar els escurçons. Ahir mateix un ínclit director d'un diari de Madrid va arribar a perpetrar una frase a can Susana Griso que és pròpia d'un colonitzador: "Vam cometre l'error de donar-los educació i TV3", va dir. Posats a equivocar-se, potser van cometre l'error que encara respirem. Buf! Per sort hi ha altres Espanyes de verb menys aspre i caràcter més empàtic, i cal apel·lar-hi perquè facin de vers lliure del pensament únic. Perquè el que és insà per a la mateixa Espanya és que el debat a tomba oberta que es produeix a Catalunya, i que posa en qüestió tota l'estructura territorial de l'Estat, no tingui equivalent fora de les nostres fronteres, on el debat ha estat substituït pel tam-tam de la consigna.

Habemus decretum, doncs, i la fumata blanca augura fosques decisions si l'Estat no deixa de parapetar-se en l'excusa legal i no vol trobar les vies per donar cabuda a la voluntat massiva del poble català. Cap llei no pot segrestar la voluntat de votar. Ahir, tot dinant amb un jove líder socialista, de densa cultura i solidesa notable, em confessava la seva al·lèrgia conceptual a la independència, que considerava incompatible amb l'ideal progressista. Vaig entendre les seves prevencions, però li vaig recordar una cosa que és subjacent a l'essència del que avui signa el president: no es tracta del que volem; es tracta de poder expressar què volem. És a dir, novament es tracta de la democràcia. I això és tan important per a Catalunya com hauria de ser-ho per a Espanya. Perquè si l'Estat no resol el conflicte amb pacte i respecte, la seva regressió democràtica serà demolidora.