La visita

Pablo Iglesias va venir amb el mateix esperit que la ràdio dels seixanta rebia els oients

La Vanguardia en català | 27/12/2014 - 00:00h


Josep Cuní

Director de 8 al dia


I Pablo Iglesias va habitar entre nosaltres. De l'efecte real del verb fàcil de l'esquerra reencarnada, en sabrem detalls d'aquí a unes setmanes. Paciència. Serà quan vegem els resultats de la seva alternativa i quan l'impacte de la seva oratòria es vagi assentant. De moment, ja actua com aquells que critica. Visita a províncies, detalls cuidats, agenda mil·limetrada, entrevistes molt seleccionades i la salmòdia dels nens de San Ildefonso com a banda sonora. Potser per fer creure que amb ell ha arribat la loteria política. Potser per fer pensar que amb ell les veritats són com d'una casa de pagès. I encara que cada vegada es van enfundant en guants més sedosos, cal convenir que hi ha una part de veritat en aquest sentit, perquè el seu discurs, tot i que és previsible, no deixa de sonar a innovador. Sembla mentida que a Catalunya ningú abans no se l'hagi fet seu. Dret a decidir, sí, però per dir que no. Amb matisos regeneracionistes, tot amb múltiples matisos, per descomptat. No fos que a Espanya li saltessin a la jugular per posicions que Catalunya entengués comprensives mentre allà conciliadores.

La radicalitat no pot ni ha de suavitzar-se. Per això, pentinada a l'amic David Fernàndez de la CUP per haver-se abraçat a Artur Mas. L'esquerra que es consideri pura no pot oblidar que l'afecte és signe de debilitat. Heu de recordar com el PCE va impedir a la Pasionaria que es divorciés i la va preservar enviant-la a Moscou amb el marit oficial malgrat les seves allargades distàncies sentimentals i l'existència d'un amant gairebé tan oficial com el marit. Amic amb qui compartia vida i emocions des de feia anys. Amor autèntic, amb qui es va impedir que viatgés per evitar rumors, escàndols i desencants. El pes de la porpra per damunt de tot. L'ordre està en el partit, fora del qual, només habiten la foscor i el buit. També, morals, per descomptat. I si ella era presentada com una Maria laica, mare de l'organització, com la Mare de Déu ho va ser de Jesús i de la seva Església, a Pablo cal introduir-lo com el fill del verb fet home, arribat per il·luminar una nova llum i redimir-nos de la casta. D'aquí ve la seva extrema duresa amb Artur Mas per ser tan responsable de les retallades com Rajoy i per embolcallar amb la bandera de la independència la sortida de la crisi. Sense notícies del front tampoc en això.

El que Podem ha representat a Espanya durant l'any que abandonem, a Catalunya ha estat el procés. Competència pura. I és cert que les respostes a les preguntes de necessitat s'han amagat rere la reivindicació màxima com si fos l'alfa i l'omega de l'existència. No cal, no obstant això, que vinguin a dir-nos el que ja sabem, però tampoc, a donar-nos una alternativa tan idealista com l'altra. Pablo Iglesias va venir a Barcelona amb el mateix esperit que la ràdio dels seixanta rebia els oients. La comarca ens visita.