Quadre final

 28/06/2016 00:58 | Actualizado a 28/06/2016 01:27

Totes les anàlisis perpetrades des de la nit dels fets convergeixen en un mateix quadre: Rajoy guanya, Sánchez resisteix, Iglesias patina i ­Rivera es difumina. És a dir, el sorpasso ha derivat en tortasso; el gallec impassible ha guanyat gràcies a la impassibilitat, és a dir, gràcies a l’antipolítica; el decapitat abans d’hora conserva el seu pulcre cap, derrotada la sultana del sud; i als barris dels ciutadans els ha quedat la cara d’esglai. Res no ha estat el que semblava, definitivament enterrats els sondejos al gran cementiri de la inutilitat, perquè quan la por es converteix en el principal motor polític plouen els vots a la casa dels governadors barataris. Por de Catalunya, i els vots han volat cap al guardià de la pàtria sagrada. Por dels rojos amb cueta, i els vots han blindat l’espectre conservador, sense importar escàndols i abusos. Por d’una Europa en naufragi, amb les seves pensions i els seus ajuts, i els vots han cercat l’estabilitat.

Rajoy s’ha alimentat de la por de tot, malgrat ser l’opció que més por hauria de provocar. I així ha estat com el partit que ha abusat de manera més flagrant dels mecanismes de poder i que més ha vulnerat el joc democràtic ha guanyat les eleccions.

A partir d’aquí, els daus estan marcats: és difícil negar a Rajoy la presidència; és improbable la gran coalició; és impossible un pacte d’esquerres que no suma ni aritmèticament ni políticament. Ergo... el panorama camina sense remissió cap a un govern de Rajoy en minoria.

Un govern que pararà el cop del jeroglífic parlamentari però que augura grans inestabilitats.

Si respecte a Espanya, aquesta és la pintura, el quadre català la capgira del tot. Certament, si algú dubta de l’abisme que separa Catalunya d’Espanya, només li cal mirar el mapa electoral, que no és precisament l’al·legoria a la fraternitat amb què somia l’esforçat Xavier Domènech. I les conclusions a terra catalana també són molt rotundes: guanya per golejada el dret a decidir; els comuns poden però poden menys, mostrant, tal vegada, el sostre de can Colau; l’espanyolisme ranci torna a la casa del pare popular, abandonats els experiments amb Rivera, i el sobiranisme té millor salut del que li auguraven els taumaturgs, atès el Dragon Khan dels darrers mesos. Si alguna cosa és evident és que avui ­Catalunya està encara més lluny d’Espanya i és previsible que, en les properes eleccions, el relat independentista es desplegui amb força renovada.

En qualsevol cas, els que han votat Rajoy mentre miraven de cua d’ull ­Catalunya, hauran fet un negoci rodó, perquè aquests resultats no només no frenaran sinó que faran créixer la voluntat d’independència. Mai no hi ha hagut un aliat més eficaç que Rajoy amb l’independentisme, i ha tornat a guanyar, la qual cosa tanca qualsevol idea de solució intermèdia per al conflicte català.

Més Rajoy, més independència: estrets vasos comunicants.