OPINIÓ
ENGINYER INDUSTRIAL I LLICENCIAT EN HISTÒRIA - 28 juliol 2018 2.00 h

TRIBUNA

Deures d’estiu

JOSEP HUGUET - ENGINYER INDUSTRIAL I LLICENCIAT EN HISTÒRIA
“Només per les vies electorals i insurreccionals no es vencerà un Estat que usa obertament la violència tàctica i estructural

No estem en una dictadura. Però estem en una democràcia de baixa intensitat amb algunes estructures clau d’ADN franquista. La ciutadania republicana no té al davant un Estat que com a mínim compleix les seves lleis, sinó un que les violenta per emparar la violència judicial, la policial, la parapolicial, l’econòmica i la mediàtica i cultural. Sense que les forces republicanes i democràtiques no comparteixin aquesta part de la diagnosi serà impossible compartir la resta de la diagnosi. Sense una diagnosi compartida no hi ha estratègies compartides i esclaten mil tàctiques incoherents i molts cops confrontades.

Curiosament les polítiques més aparentment contradictòries: ampliem la base o proclamem la República ara, tenen en comú una, a hores d’ara, angelical creença en el poder de les institucions, siguin autonòmiques, siguin simbòliques a l’exili. Perquè angelical és esperar que un lleuger creixement electoral de la massa republicana dissuadirà l’Estat; o que amb la imposició de l’hegemonia del partit únic, després de purgar traïdors i covards, s’obtindrà el control de les institucions municipals i autonòmiques per un nou 27 d’octubre del 17 o un 6 d’octubre del 34, tant se val.

Si el dictamen sobre la configuració de l’Estat s’arriba a compartir, sabrem que al davant tenim un Estat que usa obertament la violència tàctica i estructural. Llavors conclourem que només per les vies electorals i insurreccionals sense força coercitiva no es guanyarà el conflicte que té com a finalitat última un referèndum d’autodeterminació avalat internacionalment. O encara hi ha algú que diu obertament que aquesta pantalla ja està passada? M’agradaria sentir-ho de la boca dels qui busquen l’hegemonia a base de gestos buits més destinats a erosionar els competidors que a abordar seriosament el gran repte.

Violència simbòlica quan el rei que segons la Constitució té un paper moderador surt a incitar l’“A por ellos”. Violència judicial quan tota la cúpula del sistema amb tots els seus tribunals estan immersos en una gran prevaricació. Violència econòmica quan l’Estat i el rei pressionen les empreses perquè fugin de Catalunya. Violència cultural i mediàtica quan amb escasses excepcions d’alguna premsa digital hi ha una demonització preracista dels ciutadans de Catalunya. I violència física i policial amb 4 fases perfectament delimitades: 1. Atemptat de bandera teledirigida a les Rambles farà un any, per poder treure l’exèrcit. 2. Muntatge teatral amb fins provocadors davant la conselleria d’Economia i davant la CUP el 20 de setembre per tal que la població utilitzés la violència contra les forces d’ordre i així poder confirmar la rebel·lió. 3. Dispositiu de l’1 d’octubre, destinat no a frenar la votació, sinó a atonyinar pacífics votants per tal que la ràbia provoqués el mateix efecte que en la fase 2. 4. Alliberament dels gossos nazifeixistes de la Falange i altres derivats, forces d’ordre de manifestacions amb Cs i PP que estan generalitzant la violència física per tot el país, per veure si algú s’hi torna. En els tres primers casos no van tenir èxit. En el quart, no és la direcció política actual dels Mossos qui hauria d’intervenir?

En qualsevol cas, davant d’un Estat violent, els recursos tradicionals, vots i manifestacions, per més massives que siguin, són insuficients. Mirant al món els casos similars, només les lluites no-violentes ben pensades, que puguin aglutinar des de poblacions massives amb accions dins de la legalitat fins a grups de voluntaris molt formats en desobediència civil per a accions alegals, han estat triomfadores; i no d’un dia a l’altre. Em fa la sensació que aquesta reflexió no s’està fent o va amb molt de retard, massa. Perquè tenim pressa. Tenim pressa a acabar la impaciència dels uns que ens poden portar a episodis insurreccionals fallits, el desencant dels altres que els deixen al sofà de casa, o la malenconia de la resta, si només ens centrem en la lluita solidària i necessària contra la injusta presó i l’exili.

I acabo repetint algunes preguntes que he fet en altres llocs. Quins pilars de l’Estat cal erosionar i com, per fer-lo seure en la taula de negociació? Quins ressorts emocionals hem de tocar per fer caure el mur que s’ha construït per atiar una part gens menyspreable de la població catalana contra el procés? Com encarrilem el dolor, la decepció o la ràbia de la gent republicana de manera positiva i no violenta activa per tal que no es desviï cap a l’autolesionisme com està passant ara? I ara mateix, cal fer una pregunta als dos presidents, el del Consell a l’exili i el de la Generalitat: per què tants esforços per muntar un partit únic de l’independentisme, i tan pocs per liderar, és a dir consensuar, amb la diversitat de partits, entitats i moviments republicans una diagnosi i una estratègia comunes, ni que sigui compartint d’entrada la dissensió?