Rajoy contra Rajoy

Se li ha anat també de les mans la qüestió catalana al president del Govern espanyol?

La Vanguardia en català | 28/09/2014 - 00:00h


José Antonio Zarzalejos


La teoria de la sensatesa esbossada pel president del Govern per retirar l'avantprojecte de llei de l'avortament i provocar així la dimissió d'Alberto Ruiz Gallardón passarà als annals de la petita història de la malaptesa política. Segons Rajoy, la decisió venia aconsellada pel "sentit comú" i en previsió que la futura llei tingués una vigència posterior d'"un minut" si en la pròxima legislatura assolia el Govern un altre partit. Aquests arguments serien coherents en el president de l'Executiu si responguessin a les seves pautes de comportament. Tot i això, no ho són. Moltes reformes socials, econòmiques i educatives s'han imposat sense el més mínim consens i estan cridades a diluir-se en el no-res si es donés el cas que el Partit Popular no governés el 2016. A Catalunya alguns estaran pensant en la llei del senyor ministre d'Educació. Rajoy ha argumentat contra Rajoy. Curiós.

Un avantprojecte aprovat pel Consell de Ministres i remès per fer-ne l'informe als òrgans consultius és un acte col·legiat per més que resulti de la competència directa d'un o diversos ministeris de tal manera que revocar l'acord requereix d'una argumentació més sòlida. Especialment quan Rajoy mateix va autoritzar, sent líder de l'oposició, el recurs d'inconstitucionalitat contra la llei de terminis aprovada per l'Executiu de Rodríguez Zapatero i que va firmar l'avui vicepresidenta del Govern. L'avantprojecte retirat era innecessari per complir amb un programa electoral popular una mica inconcret en aquest punt i n'hi hauria hagut prou amb restablir la llei de supòsits del 1985 que va ser, amb diferència, la norma que menys controvèrsia social ha provocat. José María Aznar es va abstenir de tocar-la fins i tot en la legislatura 2000-2004 en la qual va disposar de majoria absoluta.

Però al gran expert en portar els temps aquest assumpte se li ha anat de les mans en un context, a més, altament volàtil: ell mateix pujant l'escaleta de l'avió en direcció a Pequín i amb el Rei a Nova York, mentre s'especulava sobre com i quan el president de la Generalitat disposaria la publicació de la llei de consultes i firmaria la convocatòria del 9-N. Per si fos poc, la retirada del text es comunicava als passadissos d'un congrés professional provant, potser, de minvar la importància de la crisi. L'explosiva reacció de Ruiz Gallardón -no només ha dimitit, sinó que deixa l'escó i abandona l'activitat política- suggereix que el president Rajoy no s'ha ocupat a fons -mai no ho fa- en esmorteir l'estrèpit d'una marxa -una més- d'una personalitat de la dreta espanyola que tot i injuriada ara per ara no deixa de conservar caràcter referencial.

A l'oposició li importa poc que estigui o no Gallardón a l'equip governamental. El que li interessa és presentar aquest episodi com la victòria en una pugna política i social a l'Executiu que calcula que guanyarà molt electoralment i perdrà només adhesions marginals. Les qüestions d'índole ètica, que són les que ara marquen amb molts matisos i suaument la divisòria entre la dreta i l'esquerra, semblen disposar d'una utilitat molt reduïda en governs ideològicament desconcertats com el de Rajoy. El problema per al gallec i el seu partit és que la retirada de l'avantprojecte cal contextualitzar-la en un marc de referències ja instal·lat en el seu propi electorat i que remet l'incompliment generalitzat del seu programa. Les eventuals bondats de la decisió de Mariano Rajoy queden engolides en la percepció generalitzada que el Govern no ha complert amb els seus compromisos electorals.

Hi ha una raó addicional que produeix certa inquietud: Catalunya. Se li ha anat també de les mans la qüestió catalana al president del Govern espanyol?, la impavidesa amb què ha contemplat la tramitació progressiva de l'avantprojecte de llei de l'avortament és la mateixa amb la qual ha observat el creixement del secessionisme català?, la seva resposta política al que passa a Catalunya serà tan feble com l'utilitzada per justificar la rectificació que ha tret del mig Ruiz Gallardón? L'estratègia, si n'hi hagués, d'endossar al Tribunal Constitucional, de manera tàctica, la funció d'alleugidor de les incapacitats governamentals és un recurs perillós i escapista. La qüestió catalana no la resoldrà -més enllà del fet juridicconstitucional- el TC, com tampoc no resoldrà el recurs sobre la llei de terminis del 2010 al ritme que al Govern convingui. En un altre moment caldrà abordar també la significació de la dimissió de Gallardón com a ministre de Justícia mentre estan en tràmit els casos Bárcenas i Correa. Una significació l'exegesi de la qual s'eludeix però que és necessària per entendre justament què ha passat.