L'home del temps

És bon gestor del temps qui porta la iniciativa en l'escena política, no qui sembla un estaquirot

La Vanguardia en català | 28/09/2014 - 00:00h


Llàtzer Moix
Barcelona


LA caiguda del ministre Gallardón i de la seva regressiva llei de l'Avortament ens ha donat una de les millors notícies de la temporada. Cal agrair-li en part a Mariano Rajoy, que per una vegada ha emprat el raig fulminant amb l'autoritat i la facilitat de Zeus.

Confio que em disculpin la comparació amb el déu de l'Olimp, perquè si bé Rajoy, com a president del Govern, disposa de molt marge per fer i desfer, el cert és que normalment es distingeix per no fer. Es diria que per a Rajoy els problemes són com els núvols que es formen sobre un cel net, que després cobren volum, es tenyeixen de grisos amenaçadors, anuncien el pitjor i, de sobte, empesos per un vent providencial, desapareixen i restitueixen al cel el seu blau immaculat. O sigui, que la puntada de peu de Rajoy a Gallardón ha estat excepcional en una trajectòria com la seva, caracteritzada per una quietud que evoca, de vegades, la d'un bolet.

Aquesta conducta passiva, que a alguns sembla molt a prop del tancredisme o l'apatia, li ha valgut al president el títol de gran gestor dels temps. Curiosa conclusió. Quan els rivals l'han desafiat, Rajoy ha fet com qui sentia ploure. Quan els seus coreligionaris li han mogut la cadira, Rajoy ha extremat la seva immobilitat per no caure, i ha esperat que el vent de la història els escombrés. Quan una part dels catalans li diu adéu i i una altra el convida a negociar, Rajoy s'abraça al pal de la llei, com el capità Ahab s'abraçava al pal del Pequod, i no hi ha qui el mogui d'allà, malgrat l'evidència que amb això no aconsegueix sinó crespar l'onatge i engrossir les files sobiranistes...

Espanya és així. El president del Govern xiula i certs analistes polítics, en lloc de pensar, com seria també plausible, que no dóna més de si, decreten que és un admirable gestor dels temps i l'aplaudeixen com a tal. Ells sabran per què. Ara bé, realment ho és? No estarem confonent, sistemàticament, la inacció amb l'astúcia o la saviesa? Dic jo que un bon gestor dels temps no és aquell que es comporta com un estaquirot. Seria, al contrari, aquell que acredités ductilitat, flexibilitat i capacitat per accelerar o frenar, indistintament, segons ho requereixin les circumstàncies. I, més important que això, seria aquell facultat per portar la iniciativa en l'escena política. És a dir, per actuar anticipant-se a la conjuntura, en lloc d'anar-hi a remolc; per plantejar els debats i liderar l'opinió pública, en lloc d'exercir de simple oient, com deia fer Alfonso Guerra.

Només el temps ens dirà si Rajoy ha estat un bon gestor dels temps. O si ha estat tot el contrari. Però ja els avanço que la història no aprecia els líders que dormisquegen a la seva poltrona. Aprecia molt, en canvi, els que van saber agafar les regnes de qualsevol conjuntura i, en abandonar el càrrec, deixen un país millor i més ben encaminat que el que els va ser confiat.