LA CRÒNICA

Benvingut, 129/2014

28/09/14 02:00 LLUÍS LLORT
Moment històric precís en què el president Artur Mas signava el decret de convocatòria de la consulta Foto: RUBÉN MORENO I GARCIA.
El decret, amb pocs segons d'existència, va ser retratat per una melé de consellers, mòbil en mà
Notícies de ...

L'acte d'ahir al palau de la Generalitat va tenir la solemnitat que mereixia i demanava el moment històric que alguns van protagonitzar i tota la resta vam poder viure a través de la televisió (tot i ser a palau, tancats a la sala de premsa).

Un palau de més de sis-cents anys, el president de Catalunya que fa 129 –per cert, el decret signat és el 129/2014: hi ha cap numeròleg a la sala?–, bona part del govern i associats fent costat i una posada en escena que transmetia fermesa, sensació decosa ben feta. Tot plegat desautoritza la visió dels que releguen les intencions independentistes a una febrada de quatre eixelebrats, borratxos com turistes a la Barceloneta.

L'acte d'ahir va ser veritablement històric. El govern espanyol el menystindrà, el decapitarà, el convertirà en aparentment efímer, en paper mullat (amb el contingut de les seves bufetes). Però l'acte en si ja no hi ha qui l'esborri. Poca conya.

Bé, o alguna, un cop situada la realitat que es convertirà en bell record col·lectiu i un cop he mirat d'evitar que una visió desdramatitzada pugui ser confosa amb una mofa irreverent.

Per començar, la sala del palau triada per immortalitzar l'acte va ser la de la Verge de Montserrat. Potser, de manera inconscient, o no, ho veiem una mica negre i ens cal demanar un cop de mà als estaments divins.

La lectura dels punts principals del decret que va fer el secretari de Govern, Jordi Baiget, va ser correcta.
Ara bé, hauria estat millor en boca de Lluís Soler, que té aquella veuota i aquella dicció que aconsegueix que t'ho creguis tot. Ja sé que l'acte d'ahir no era un espectacle com el piromusical de dimecres passat, per la Mercè, però sempre convé que els millors professionals facin cada feina.

Després de la lectura, el president va rebre la carpeta amb el document, va seure a la taula, va agafar la ploma Inoxcrom (marca de Barcelona) i va signar. M'esperava una firma d'aquelles amb nom, dos cognoms, DNI i rúbrica sarmentosa i arabesca. Però no, el president va optar per dues traçades seques, zig-zag. I quan la càmera de televisió es va anar acostant al document (recordant l'inici de Ciutadà Kane, fins i tot m'esperava llegir-hi “Rosebud”) va descobrir que era una mena de gran Z. Oh, vam passar d'Orson Welles al Zorro...

Sigui com sigui, ja estava signat. Intercanvi d'aplaudiments i felicitacions. Encara, però, faltava un dels grans moments. La demostració que, per primera vegada en la història de la humanitat –perdoneu la grandiloqüència, però he observat que els tertulians i columnistes l'usen per fer passar el que diuen per innegable–, un document tot just creat es pot convertir en objecte cobejat. El decret 129/2014, amb pocs segons d'existència, va ser retratat per una melé de consellers, mòbil en mà i vergonya a la butxaca, com qui retrata un original d'un poema de Miquel Àngel dedicat a Vittoria Colonna. És possible que la majoria s'hagués d'esforçar per no fer-se una selfie amb el decret, amb la il·lusió de qui enxampa Messi a l'aeroport –document i futbolista tenen en comú que són històrics... i no parlen.

Els consellers observaven el nounat amb tendresa, emocionats, sense gosar tocar-lo, adonant-se de la fragilitat d'un document que s'estimen i que des del govern espanyol volen, paradoxalment, avortar.

Darrera actualització ( Diumenge, 28 de setembre del 2014 02:00 )