Aquest procés s’ha acabat

 Author Img DIRECTORA ADJUNTA
28/10/2017 00:55 | Actualizado a 28/10/2017 03:22

Amb la declaració d’independència votada ahir al Parlament s’acaba un procés que ha durat cinc anys. S’ha acabat per als que defensen la secessió i per als que no, perquè s’ha arribat el màxim de lluny possible, la declaració d’independència. L’anhel sobiranista no s’esvairà i és possible que, després de les eleccions, s’emprengui un segon procés, però ja no serà aquest.

La fotografia de Llibert Teixidó que ahir va publicar La Vanguardia en portada resumeix com hem arribat fins aquí. Artur Mas contempla Carles Puigdemont, a qui va designar successor sense coneixe’l gaire, mentre aquest darrer anunciava dijous que no hi hauria ­eleccions autonòmiques i que continuava endavant amb la intenció de proclamar la independència de manera unilateral. Artur Mas, 129è president de la Generalitat, va emprendre un camí que segurament no va pensar mai que acabaria amb la intervenció de l’autogovern de Catalunya.

Tot just feia sis mesos que estava al capdavant de la Generalitat quan Mas va protagonitzar aquella impactant imatge d’un president accedint en helicòpter al Parlament per evitar el boicot als pressupostos que pretenien els 2.000 indignats que envoltaven la Ciutadella. Era el juny del 2011, Mas aplicava, amb suport del PP, les retallades que imposava la doctrina de l’austeritat enmig d’una crisi brutal. El setembre del 2012 va plantejar a Mariano Rajoy el pacte fiscal. La seva negativa va provocar el tret de sortida del procés pròpiament dit com a estratègia organitzada i perseverant en la qual Convergència passava a tenir un paper protagonista.

A partir de llavors Mas va esdevenir referent principal del procés. La conversió de Convergència a l’independentisme sense subterfugis ni edulcorants ha estat la clau que aquest moviment hagi aconseguit una gran implantació. De fet, es va valorar que el líder sobiranista fos un polític clàssic, de vestit i corbata, que poc temps abans s’havia declarat business . Era una mena de garantia que allò era viable.

Mas es va endinsar en la pugna contra l’ Estat amb la idea inicial de forçar el Govern central a entaular una relació bilateral amb Catalunya. Almenys al principi, no va situar la independència en el seu horitzó polític, sinó que la intenció era utilitzar la mobilització social del procés i la tensió institucional per forçar Rajoy a negociar de manera bilateral un millor tracte fiscal i un reconeixement nacional més gran, una pretensió que va derivar després en la demanda d’un referèndum, encara que molts dirigents de Convergència continuaven pensant –i confessant en privat– que l’objectiu realista continuava sent el primer.

Si les eleccions del 2012 es van llegir malament abans i després de la seva celebració als despatxos del carrer Còrsega, antiga seu convergent, les “plebiscitàries” del 27- S del 2015 van donar lloc a un pacte amb la CUP que va desnaturalitzar el partit de Mas. A sobre, el van obligar a renunciar a la presidència de la Generalitat. Una altra foto publicada a la portada de La Vanguardia, aquesta vegada feta per Pedro Madueño el gener de l’any passat, il·lustra altre cop com hem arribat fins aquí. S’hi pot veure Puigdemont sortint al balcó del Palau de la Generalitat. Il·lustrava la seva primera entrevista amb aquest diari just després d’accedir al càrrec de president. Puigdemont es resistia a una foto al balcó que rememorés l’infaust record de Lluís Companys. Tot i així, va confiar en el fotògraf i va acordar amb ell que es veuria la plaça, però que no seria una imatge que evoqués proclames solemnes. Ahir milers de seguidors van esperar que sortís al balcó del Palau a proclamar la república i, a falta d’aquella imatge d’èxtasi, van reclamar infructuosament que s’arriés la bandera espanyola de la seu de la Generalitat.

El recel del president a emular passatges històrics malaguanyats no es deu tant a una qüestió de pudor sinó al fet que era molt conscient que la declaració d’ahir no tindria com a conseqüència la independència, sinó l’aplicació del 155 i el seu probable processament judicial. Puigdemont va optar per una escenografia menys èpica: la imatge de la proclamació d’independència va ser la de Puigdemont a l’escalinata principal del Parlament amb alcaldes aclamant-lo. Al seu voltant –a part de l’obligada presència del vicepresident, Oriol Junqueras, i de la presidenta de la Cambra, Carme Forcadell– es van aplegar gairebé tots els diputats de la CUP amb el puny alçat. Algun dirigent que coneix el president ha condensat el seu tarannà polític amb aquesta frase: “Milita al PDECat, pensa com ERC i actua com la CUP”. Com tota sentència taxativa, segurament és injusta. Ara bé, després de la votació de la independència al Parlament, alguns diputats de Junts pel Sí assaborien el moment mentre d’altres eviden­ciaven al seu rostre la preocupació, però els més feliços eren els cupaires. Estaven exultants.