República fugaç

28/10/2017 01:02

És simptomàtic que la concentració que ha d’acompanyar la proclamació de la independència sigui la menys multitudinària del procés. Al voltant d’un parc de la Ciutadella tancat amb criteris policials indígenes, l’am­bient és coherent amb la tra­dició: milers de manifestants, ­venedors d’estelades, pantalles gegants, tractors solidaris, un helicòpter orwel·lià i, a diferència d’altres vegades, més espai que persones. L’hora i el dia feiner no ajuden i la potència del sol, més d’estiu que de tardor, desmenteix els rumors procedents del Senat segons els quals winter is coming.

Indiferents als mals presagis i a la gravetat de l’època, la calçada acull pícnics amb entrepans, servei de llauners i existències exhaurides de bosses de patates dels supermercats pakistanesos. “Viurem lliures o morirem”, diu la pancarta més melodramàtica, just al davant d’una obra (Ibisa) on els operaris continuen treballant i d’un restaurant, ple de gom a gom, que proposa una oferta redactada com si fos una actuació: “ Cada noche, solomillo de ternera”. El gran Gil Scott Heron cantava que la revolució no seria televisada. Aquí, en canvi, la retransmissió en directe (TV3) del ple del Parlament marca la pauta de la trobada. A la pantalla, Lídia Heredia intenta mantenir la seva infinita credibilitat surfejant l’onatge d’un present que no discrimina la realitat de la propaganda o de rampells procedimentals grotescos. En aparença, el que motiva la presència de la gent al carrer Pujades i al passeig Picasso és l’idealisme, la lleialtat a una tradició republicana familiar, l’acumulació de greuges i un insòlit desig de desafiar les convencions a còpia de convicció. Ningú no sembla pensar en les conseqüències de tot plegat i preval una actitud general de resistència esperançada que em recorda uns versos de Raimon: “Per unes quantes hores/ ens vàrem sentir lliures / i qui ha sentit la llibertat/ té més forces per viure”.

Les reaccions als discursos dels parlamentaris són d’una reactivitat no gaire estimulant i primària, d’abraonament contra candidats a ser persones non grates i de maniqueismes frívols. Aplaudiments i entusiasme per als adeptes a la causa i esbroncades i insults per a un ventall repre­sentatiu que va del PSC fins a ­Joan Coscubiela passant pels Cs d’Inés Arrimadas i el PP de Xa­vier García Albiol. Quan apareix Alejandro Fernández en pantalla, fent una diatriba barroca sobre el pervers talent lacrimogen d’Oriol Junqueras, se sent un genuí i rotund: “Calla, burro!”.

Qualsevol intent d’etiquetatge reduccionista de la gent és estèril. La diversitat és pròpia d’un basar social que inclou caps rapats i peluts, vestits i samarretes, pares i fills, avis i nets, hetero­sexuals i homosexuals, llaços grocs, ciclistes i fotògrafs àvids d’immortalitzar la potència simbòlica d’un moment amenaçat per la imminència de l’article 155. Sota els porxos del passeig Picasso, hi ha racons reservats pels cartrons dels sensesostre que hi dormen cada nit i un local, Dans le noir, que convida a sopar a les fosques, com si volgués sumar-se a la incertesa general. Marta Rovira parla de la revo­lució cultural, i García Albiol és esbroncat quan denuncia la improcedència dels procediments i la desautoritzada autoritat de la presidenta Carme Forcadell. Anna Gabriel, molt aplaudida, cita Salvat-Papasseit i la tensió parlamentària es contagia a uns manifestants que, durant la votació definitiva, celebren cada vot afirmatiu com quan, al Camp Nou, Manel Vic recitava l’alineació del Barça. “A veure si ara sortirà que no”, diu un manifestant nerviós i expectant. Guanya el sí i la reacció és impressionant: abraçades, plors, goig, salts i una mena d’emoció al límit de l’espiritualitat, amb punys i mòbils alçats, molta memòria intergenera­cional i una interpretació d’ Els segadors que, pel context, sona més intensa que mai. A mesura que la concentració es dissol, els manifestants estenen el seu entusiasme i la bona nova més enllà, fins que, superat l’exagerat perímetre de seguretat, se senten les primeres botzines de ­cotxes, furgonetes i motos. Pujo a l’autobús 39. Als seients del fons, dues noies de pírcings i cabells tenyits de blau comenten l’ac­tualitat mirant el mòbil. Una li pregunta a l’altra: “I ara ja no tenim rei?”