Carta als ‘Jordis’

28/10/2017 01:04

Estimats amics Jordis, companys d’un llarg camí de lluita i fatiga, però alhora d’esperança, com us enyoro! Sé que no heu defallit, ni ho fareu, perquè ­esteu fets d’una argamassa sòlida d’arguments i conviccions, i mai no heu cregut que res seria fàcil. Sou gent tossudament alçada en la pau, defensors de les eines de la paraula, convençuts que calia obrir les vies per trobar una sortida civilitzada.

El diàleg sempre fou el vostre talismà, com ho ha estat la defensa de la gent i les institucions que ens emparen.

En aquests dies de foc, amb el cor dividit entre la il·lusió per un ideal i l’agror per haver de conquerir-lo per camins tortuosos, mentre la repressió cau al damunt del nostre estimat país, parlar amb vosaltres és com un redós de calma. Ni la distància física evita que us sentim tan propers. Ans al contrari, aquí esteu, al bell mig del cor de mi­lions de persones, asseguts a la taula de casa, presents en les oracions dels creients i en els anhels dels que preguen sense Déu. Sou pell de la nostra pell i la injustícia del vostre empresonament ens pesa com un dolor punyent.

No era aquest el camí llaurat, perquè en aquest tros de terra que tantes malvestats ha patit les coses es volen fer bé, de manera assenyada, amb el llegat de civilitat que hem heretat dels que ens han precedit. Es podia haver fet d’una manera tan civilitzada, democràtica, normal…, tractant-nos com una nació madura, trobant les vies d’acord, respectant el nostre dret a ser escoltats i després de tot, de tu a tu, dir-nos que ens estimaven. Tal vegada ens hauríem abraçat, o ens hauríem acomiadat amb respecte. Però la vella Sepharad mai no ha llegit els versos d’Espriu, ni va ­entendre l’ Escolta Espanya del poeta ­Maragall, i aquí estem feliços i alhora tristos, perquè somiàvem dies glo­riosos però sabem que vindran dies molt foscos.

Penso en vosaltres i en les vostres ­famílies, les parelles, els fills, els pares…, i també en tants catalans que, en altres moments de la nostra difícil història, han estat com vosaltres, darrere les reixes de la incomprensió i la into­lerància. I en quants altres més seran presos, si els mals averanys dels taumaturgs s’acompleixen! Haurem d’enfortir les conviccions, de cercar diccionaris amb els quals parlar-nos, de resistir el desafiament i, alhora, treballar en la sortida. Som gent de pau i som gent de paraula, i és amb la pau que haurem de tornar a trobar la paraula.

Però no serà fàcil, i molt menys amb vosaltres lluny de casa, patint la ferotgia d’aquells que creuen que la raó de la força ha de dominar per damunt de la força de la raó.

“Escolta Sepharad, que els homes no poden ser, si no són lliures”, demanava el poeta; però, ai, amics!, Sepharad mai no escolta.

Escric aquests mots apressats just després de la proclamació de la República. He pensat en el pare i en vosaltres, i he plorat. Tal vegada d’emoció, tal vegada de ràbia.