Amargar la victòria

28/12/2017 00:27 | Actualizado a 28/12/2017 06:47

Serveix per a res guanyar les eleccions a Catalunya? A qualsevol país, incloent-hi Espanya, la pregunta seria absurda: serveix per intentar formar govern o rendir-se davant la formació d’una altra majoria parlamentària. A Catalunya és diferent, com gairebé tot. No serveix per formar govern, perquè la majoria diferent “ve de fàbrica” i la va destacar la premsa internacional: l’independentisme manté la majoria al Parlament. Els seus partits poden estar a matadegolla per veure qui és president, però les discrepàncies no permetran un govern espanyolista. La coalició que queda al mig, Catalunya en Comú- Podem, no és independentista, però els diputats d’Ada Colau i Pablo Iglesias no donaran suport a ningú d’un partit que els dos líders consideren a la dreta del PP.

Rajoy es va trobar en una situació semblant el gener del 2015: havia guanyat les eleccions, però no tenia suports i va declinar el primer encàrrec del Rei de formar govern. Per què, doncs, ara es pressiona Ciutadans perquè ho intenti a Catalunya? “Allò de Rajoy va ser diferent”, m’expliquen des de la Moncloa. “Rajoy l’endemà va parlar amb tothom i va exercir de vencedor. Ara el vencedor de les eleccions catalanes va desaparèixer del mapa i va deixar tot l’espai a l’independentisme”. I el socialista José Luis Ábalos diu: “Ara [ Ciutadans] ha de demostrar que guanyar eleccions serveix per a alguna cosa”.

Què és exactament el que PSOE i PP reclamen a Inés Arrimadas? És ingenu pensar que, orfes i desvalguts, tinguin la noble aspiració de posar-se sota la capa del seu lideratge, amb aquest prec: “Tu pren les regnes, Inés, que sense tu no som res i estem pitjor que abans del 155”. És de témer una altra intenció menys confessable: començar la batalla davant les pròximes eleccions locals, autonòmiques i estatals. Com que Rivera ha robat vots de tots dos i els en pot tornar a robar, es tractaria de demostrar que a Ciutadans no se’l pot votar perquè té “por escènica de governar”, expressió de Martínez-Maillo. La política és així de cruel.

Més enllà d’aquestes suposades intencions, la realitat és tossuda. 1) Arrimadas ha d’agafar més protagonisme, però sense la vel·leïtat de voler formar govern. 2) No li serviria de res intentar-ho si abans el bloc sobiranista no s’ha trencat, perquè a Catalunya no hi ha el pacte transversal. 3) La cursa d’obstacles comença en l’existència d’aquest bloc i continua per seduir En Comú-Podem. 4) Si superés aquests obstacles seria presidenta, però seria derrocada en la primera moció de censura. 5) Potser falta el pitjor: veure Ciutadans marginat a les institucions, com ho ha estat fins ara. I aquí vull trobar el PSOE i el PP: a veure si diuen que la marginació és fruit de la por escènica, que l’independentisme no deixa espai al dissident, o que al bloc constitucional no li deixen tocar una mica de poder. Arrimadas serà la culpable? Per descomptat: està escrit al guió electoral.