OPINIÓ
PERIODISTA - 29 gener 2019 2.00 h

TRIBUNA

La depressió política

JAUME NOLLA - PERIODISTA
“La pre­gunta és: què estem dis­po­sats a sacri­fi­car per arri­bar a la inde­pendència?

Tra­vessa, ja fa temps, la política de Cata­lu­nya, un període de depressió. Estan somorts els entu­si­as­mes que aixecà aquell for­mi­da­ble esclat pas­si­o­nal dels diver­sos 11 de setem­bre històrics, el 9-N i l’1-O. De tot arreu sur­ten veus que es pla­nyen del pre­sent estat de deso­ri­en­tació, de des­co­rat­ja­ment, de feblesa. Són molts que no es poden ave­nir d’aquest feno­men de depressió. Com és que aquell movi­ment tri­om­fal de tot Cata­lu­nya que va cap­gi­rar la política espa­nyola, s’ha esvaït sense glòria i sense eficàcia? Quina acció des­truc­tora ha obrat per a què el cas­tell altívol caigués en runes? Per què ahir mateix els cata­lans érem forts i avui som febles?

A la dis­so­ci­ació i a la cai­guda d’aquells moments, se’ls ha donat diver­ses expli­ca­ci­ons, que acos­tu­men a esten­dre’s a tot el movi­ment inde­pen­den­tista. Veiem en les mani­fes­ta­ci­ons de la política de la nos­tra terra decan­di­ment, manca d’empenta, tebior, can­sa­ment. Sem­bla que una decre­pi­tud pre­ma­tura i sob­tada ens hagi glaçat el cor i entor­pit els movi­ments. Cal fer cons­tar, remar­cant-ho for­ta­ment, que en cap movi­ment inde­pen­den­tista hi hem tro­bat aquesta impos­si­ble uni­fi­cació de for­ces que tan sovint hem sen­tit pre­co­nit­zar a Cata­lu­nya. La dife­ren­ci­ació fona­men­tal entre dre­tes i esquer­res dins el naci­o­na­lisme, que aquí alguns pre­sen­ten com a fruit de la política vella o com un malsà con­tagi de la política espa­nyola, la tro­bem ben clara i defi­nida per­tot arreu.

Ni en les naci­o­na­li­tats opri­mi­des, ni en les que gau­dei­xen d’una auto­no­mia més o menys àmplia hi ha els patri­o­tes uni­fi­cats en una orga­nit­zació pura­ment i exclu­si­va­ment inde­pen­den­tista. Les dis­sen­si­ons, les polèmiques i les bara­lles entre diver­sos par­tits naci­o­na­lis­tes no són cosa exclu­siva de Cata­lu­nya. A tot arreu passa igual. Atri­buir la des­feta post 155 a l’acció de divi­si­ons par­ti­dis­tes, rancúnies de fracció i per­so­na­lis­mes, és pue­ril. Les cau­ses de la depressió de la qual tot­hom es plany han de ser més fon­des que totes aques­tes històries banals de taula de cafè o tertúlia de ràdio. Si a tot arreu els dife­rents par­tits es bara­llen, quin és el secret de la nos­tra feblesa?

Una de les coses que més m’han impres­si­o­nat en estu­diar a fons els movi­ments naci­o­na­lis­tes és la força del sen­ti­ment patriòtic en les naci­o­na­li­tats que llui­ten per la seva lli­ber­tat. Aquesta força del sen­ti­ment naci­o­nal és el foc sagrat que cova en tots els cors i encén la flama dels gene­ro­sos entu­si­as­mes. Vist el que han fet històrica­ment fin­lan­de­sos, polo­ne­sos, cro­a­tes, txecs, eslo­vacs, irlan­de­sos... he arri­bat a la con­clusió que el sen­ti­ment naci­o­nal és molt dèbil en els cata­lans. La des­na­ci­o­na­lit­zació de la vida cata­lana és més forta del que molts es pen­sen. En aquest aspecte hi ha una immensa tasca a fer. Per a tri­om­far en una lluita cal tenir Fe, Entu­si­asme, Abne­gació i Espe­rit de Sacri­fici que donen als llui­ta­dors vigor i empenta i que asse­gu­ren la per­sistència de l’esforç mal­grat els con­tra­temps momen­ta­nis i els obs­ta­cles que es tro­ben pel camí.

CON­FESSIÓ: tot el que suara heu lle­git, és un plagi. Fil per randa he trans­crit en un 70% les parau­les d’un capítol del mateix títol de La Naci­o­na­lit­zació de Cata­lu­nya que Antoni Rovira i Vir­gili va escriure el 1914. He reta­llat i omès alguns paràgrafs i he can­viat alguns mots. En lloc dels 11 de setem­bre, el 9-N i l’1-O i el post 155, Rovira i Vir­gili par­lava de la des­feta de Soli­da­ri­tat Cata­lana dos anys després del gran èxit elec­to­ral del 1907. On jo dic inde­pen­den­tista, ell havia escrit auto­no­mista o naci­o­na­lista. On jo dic tertúlia de ràdio ell diu sala de casi­net. És llas­ti­mo­sa­ment sor­pre­nent com més de 100 anys després, les parau­les de Rovira i Vir­gili encara siguin tan vigents. Però al cap­da­vall, de què ens par­lava el polític i escrip­tor tar­ra­goní? D’una fer­mesa de caràcter que hem per­dut o que tenim a dins ofe­gada per l’excés d’“ímputs mediàtics” i la por de per­dre la caseta i l’hor­tet, entre altres coses.

Rovira i Vir­gili ens demana, si volem tri­om­far, un seguit de Vir­tuts que volen un gran esforç de volun­tat, un fort tre­ball intern: For­ti­tud, Per­se­ve­rança, Fe (no la con­fon­gueu amb el desig que una cosa passi), Entu­si­asme, Abne­gació, Espe­rit de Sacri­fici (no el con­fon­gueu amb anar a ven­dre samar­re­tes o fer aplecs fora de les pre­sons)... Si totes aques­tes Vir­tuts esti­gues­sin ben ordi­des a dins de l’ànima de cada un dels cata­lans, us ben asse­guro que no hauríem d’assis­tir tris­ta­ment mesells a un judici ver­go­nyant ni per­me­tre tenir com­pa­tri­o­tes a l’exili. La pre­gunta és: què estem dis­po­sats a sacri­fi­car per arri­bar a la inde­pendència?