La baula més feble


 29/02/2016 00:38 | Actualizado a 29/02/2016 01:52

Un dels mites del nou sobiranisme català diu que arribarà un dia en què el Govern espanyol suspendrà l’autonomia i, aleshores, serà el moment de la veritat: o el salt al buit o la rendició. Aquest mite es basa en una realitat, esclar: Madrid confia que l’acció combinada del TC i la Brigada Aranzadi sigui molt eficaç. Cada di­vendres, Soraya Sáenz de Santamaría anuncia –amb grans somriures– un ­recurs o altre contra qualsevol mesura del Parlament català o del Govern que descon­necta o sembla desconnectar Catalunya de l’Estat espanyol. Aquests anuncis de la vicepresidenta són una suspensió de l’autonomia per fascicles que ens estalvia la gran suspensió i el drama. És un ritual que ha convertit el procés en el joc del gat i la rata, sense èpica.

Després de la consulta del 9-N –que va representar un gol espectacular del sobiranisme i el govern Mas als poders de l’Estat–, Sáenz de Santamaría i el seu equip de guàrdia han après la lliçó, han apamat l’adversari i han trobat la baula més feble. Com és obvi, el punt més fràgil de la dimensió institucional del procés és la part funcionarial de les decisions del primer Govern inequívocament independentista. Posem-ne un exemple, basat en coses que ara estan passant a la conselleria de Romeva: l’acció depèn de la firma d’un interventor, però aquest es fa esperar. Firmar segons què pot tenir greus conseqüències penals. El procés s’estavella contra una firma, com un coet mullat. El funcionari detecta ràpidament qui té la capacitat de coerció i de punició. No cal suspendre l’autonomia: n’hi ha prou amb esperar que la suma de curtcircuits en la cadena de comandament politicofun­cionarial aturi i col·lapsi qualsevol preparació de les bases d’un Estat català independent.

Dijous passat, l’ANC va presentar un estudi elaborat per experts i basat en jurisprudència del Tribunal Suprem segons el qual el funcionariat no ha de preocupar-se, perquè tot el que s’executi “d’a­cord amb les normes dictades pel Parlament de Catalunya i el Govern, en cap cas suposarà la comissió d’un delicte, d’acord amb els requisits assenyalats a l’informe, que estudia tots els il·lícits penals que podrien tenir algun tipus d’incidència en l’actuació dels treballadors públics catalans”. Sense voler treure mèrit a aquest treball, cal subratllar que les ambigüitats i llacunes pròpies d’un procés sense precedents alimenten les prevencions dels responsables de fer funcionar l’administració. Què hi poden fer Puigdemont i els seus consellers? Com es pot exercir un poder com si fos constituent quan el poder efectiu –el monopoli de la violència legítima en un territori– el té un altre?

Aquest gap entre el mandat polític i la tasca funcionarial col·loca el sobiranisme davant l’obligació de repensar amb urgència certes estratègies. Governar la desconnexió pot ser, a vegades, obrir una porta amb una clau rovellada.