Otegi, demà: ‘Orain Bakea’


 29/02/2016 00:42 | Actualizado a 29/02/2016 01:55

Demà, dimarts 1 de març del 2016, Arnaldo Otegi, “el líder indiscutible de l’esquerra abert­­zale”, tal com La Vanguardia el descrivia l’any 2006, sortirà en llibertat de la presó de Logronyo. El jutge Garzón va ordenar detenir-lo el 2009, amb vuit dirigents de Bateragune, acusats d’intentar reconstruir políticament Batasuna, declarada il·legal a conseqüència de la llei de Partits aprovada per les Corts ­espa­nyoles en aplicació del principi Mayor Oreja, segons el qual tot el que estava a prop d’ETA era ETA.

Amb la distància d’una dècada, qualsevol persona míni­mament informada ja sap que, amb això, es posava en marxa una estratègia política, jurídica i policial de gran envergadura que buscava criminalitzar l’esquerra abertzale.

És cert que ja abans el jutge Juan del ­Olmo havia ordenat el 2003 la clausura del diari Egunkaria i l’empresonament, en dues fases, de divuit dels seus directius, en un acte sense precedents ni paral·lelismes en l’Europa demo­cràtica. Set anys després, el 2010, l’Audiència Nacional absolia dels seus càrrecs tots els imputats: la sentència dels magistrats considerava inequívocament el tancament del diari com una “ingerència en la llibertat de premsa”. L’Estat encara no ha esmenat aquella barbaritat.

L’Audiència Nacional, en un judici presidit per Ángela Murillo, va condemnar Otegi i Díez Usabiaga a deu anys de presó, reduïts després a sis i mig pel Suprem, per “un delicte de pertinença a organització terrorista, en grau de dirigents”. La pena quedava condimentada amb deu anys d’inhabilitació per a l’exercici del dret de sufragi passiu i per a càrrecs públics.

${imageCaption}(Ignot)

En la seva al·legació, Otegi va declarar: “Si del que se m’acusa és d’apostar per la pau i les vies polítiques, sóc culpable”. No era una declaració retòrica. Com mostra, amb tota mena de detalls, molts desconeguts fins ara, el periodista Antoni Batista a Otegi, la força de la pau (La Campana), un llibre ­documentadíssim de lectura reveladora, imprescindible i colpidora, “Otegi està fent més presó per propugnar la pau que alguns que tenen delictes de sang en la mateixa guerra”. Com sugge­reix Batista, només cal llegir la sentència de 144 folis de la magistrada Murillo per saber tot el que Otegi ha fet per la pau, encara que avui, el seu darrer dia a la presó, sigui completament incomprensible que, precisament per això, se l’hagi condemnat a la pena més dura i irreversible del Codi Penal: la pena de privació de llibertat. Si no ho ha fet ja ara, la història acabarà posant cadascú al seu lloc.

El llibre de Batista és un fresc immens, d’un valor incalculable, d’un periodista amb més de vint-i-cinc anys de corres­ponsalia ­política al País Basc i amb unes fonts d’informació directa amb bona part dels ­protagonistes del que eufemísti­cament s’ha anomenat “el conflicte basc”. El llibre ­permet conèixer la trajectòria ­política d’Otegi, amb tots els seus clarobscurs i matisos, l’evolució d’ETA a partir de 1978, episodis esfereïdors de tortures i mal­tractaments policials, les polítiques de tots els aparells de l’Estat per posar fi a l’esquerra abertzale i el sorgiment, la ­maduració i el desplegament de la via política que conduirà al final definitiu de l’ac­tivitat armada d’ETA l’octubre del 2011.

En aquestes darreres hores d’Otegi a la presó, val la pena recordar un dels episodis memorables, més lúcidament analitzats, en el llibre de Batista. Som al velòdrom d’Anoeta, el 14 de novembre del 2004. Poc abans que Otegi faci el que Batista con­sidera com “el míting més important de la seva vida”, li confessa al periodista que “la pau és l’anhel que esclata en el mateix moment en què esclata la guerra, una guerra que ha portat el tarannà sever de la mort a tanta gent, que sempre és massa gent”. ­Batista no oblidarà aquelles paraules: “Parlen tant del preu de la pau... i el preu de la guerra? Jo no sé si la pau té un preu o no, però sí sé que la guerra té un preu molt alt per a tothom. La pau sempre tindrà un preu més baix que la guerra”.

Quan Otegi puja al faristol, després de Jon Idígoras, té el discurs en una carpeta amb les paraules “Orain Herria. Orain ­Bakea”, és a dir: “Ara el país, ara la pau”. I és aleshores quan fa la seva aposta pública per la fi definitiva de la ­violència. La paraula més repetida és “pau”. Parla explícitament de “desmilitarització”, consagrant el principi, pel que ha estat lluitant, segons el qual el temps de les armes ha acabat. La tesi que articula el seu discurs és que cal solucionar el ­conflicte per “vies exclusivament pacífiques i democràtiques”. Exclusivament.

Otegi no oblidarà la presó. Segurament, perquè Cesare Pavese tenia raó: “L’uomo solo –che è stato in prigione– ritorna in prigione / ogni volta che morde in on pezzo di pane” (“Només l’home –que ha estat a la presó– retorna a la presó / cada cop que mossega un bocí de pa”). I nosaltres, faríem bé també de no oblidar-la: per allò d’estar pendents dels abusos de la llei i de l’Estat a l’hora de criminalitzar, a punta de Codi Penal, les idees polítiques. Però ara, la pau. Orain Bakea.