Ocells de mal averany

El plet català arriba als moments decisius en un context de desenquadernament general

La Vanguardia en català | 29/09/2014 - 00:00h


Antoni Puigverd


Què passarà? De tant en tant, algú m'interpel·la pel carrer com si jo fos un mag amb bola de vidre. "Què passarà?". I sempre responc: "Pot passar de tot". Des dels anys de la transició a la democràcia que l'escenari polític no havia estat tan complicat. El plet català actua, entre nosaltres, com a catalitzador d'unes circumstàncies que contenen molts altres factors de malestar, incertesa i complexitat. Em refereixo, per descomptat, als factors econòmics. Però també a la crisi política espanyola que s'està complicant moltíssim.

Un apunt faré, només, d'economia (seguint no pas als economistes professorals sinó les reflexions de Joan Vila, industrial gironí, autor del llibre La crisi des de la trinxera, Curbet Ed., 2014). Per més que Rajoy hagi fet pronòstics optimistes des de Xina, hi ha una vara de mesurar que no falla a l'hora d'avaluar la solidesa de la recuperació espanyola: la balança de les importacions i les exportacions. La nostra crisi és de deute. I el deute que ens aclapara només podrem pagar-lo si venem molt més del que comprem. Durant un parell d'anys, les exportacions, especialment les de la indústria catalana, van donar proves de gran vitalitat, mentre que les importacions havien baixat força. Estàvem en el bon camí, però el clima de confiança dels darrers mesos ha disparat el consum i l'economia productiva interna no està en condicions de satisfer-lo. Resultat: tornen a créixer les importacions. I les mesures fiscals de Montoro, previstes per a l'any vinent, encara les afavoriran més.

El Govern Rajoy busca un repunt dels índexs d'ocupació per tal que coincideixin amb les eleccions generals. Però la demanda interna no pot guarir-nos dels mals que patim i, a mig termini, tornarem a anar enrere. El camí rigorós era l'alemany: reconstruir sobre bases sòlides l'economia productiva i exportadora; vendre més que comprar; estalviar molt més que gastar. Després les eleccions, la drecera del PP ens tornarà al punt de partida: a la crisi. Però els mals d'Europa, especialment els de França, poden fer malbé fins i tot aquesta drecera. Europa no té ritme cardíac. El seu pes depressiu pot tornar a enviar l'economia espanyola pou avall. El gran trumfo del PP està en perill.

Si el model econòmic de Rajoy flaqueja, encara flaqueja més el seu model polític. Més ben dit: per primera vegada hi ha divisions profundes en el que Juliana descriu com el "partit alfa" d'Espanya. L'episodi de l'avortament, més enllà de la personalitat de Gallardón, revela alguna cosa més que doble moral. La renúncia, per raons electorals, a una posició ideològica revela que, en contra de la seva rocosa aparença ideològica, el PP és un partit tan postmodern com el PSOE: fluid i canviant segons el vent que bufa. La pèrdua del nucli ideològic dur, encara que electoralment sigui poc rellevant, no és una pèrdua qualsevol per al partit que va començar a ser fort precisament quan el ferrer Aznar va aconseguir forjar una sola espasa amb tres metalls: dreta conservadora, centre liberal i extrema dreta. La pèrdua d'un dels metall compositius afectarà al conjunt de l'espasa.

La crisi interna dels populars (ara en mans de l'home sense atributs que és Rajoy i de advocats de l'Estat brillants, però sense ideologia ni cintura política) situa el sistema de partits que va emergir de la transició molt a prop de l'abocador. Sobretot si tenim en compte que la xacra de la corrupció ho tenyeix tot de misèria i de baralles al fangar (l'espectacle de Sánchez Camacho renyant Jordi Pujol no podia ser més depriment: la protagonista grotesca de La Camarga, excompanya de Bárcenas, esbroncant l'ancià que, fa dos mesos, era la persona més respectada de Catalunya, però que divendres penava i s'abraonava davant dels micròfons del Parlament ara trist, ara colèric, com un devastat rei Lear, aferrant-se al passat mític i, tanmateix, traït i vexat pels seus fills).

A tot plegat, cal afegir-hi la crisi ideològica i cultural del PSOE, les impotències i mancances del qual fa anys que són conegudes. Per això no deixa de produir estupor constatar que l'única resposta que se'ls ha acudit és la d'elegir un rostre cinematogràfic i fer-li visitar els platós televisius.

Inevitablement, Podem emergeix. Més de pressa del que ells voldrien. Demà Podem serà la gran bufetada que els desenganyats donaran a aquest patètic sistema, però demà passat, què se'n farà? Passat el grillisme a l'espanyola, què vindrà?

És en aquest context desenquadernat que el plet català arriba als moments decisius. Amb la convocatòria de Mas i les respostes que avui hi donarà Rajoy, començarem a passar de les paraules als fets. En un moment de mals auguris, sense cap poder sòlid, amb el sistema espanyol i català podrit i els partits buscant en el xoc d'identitat el bàlsam dels seus mals, comencem a passar de la retòrica a l'acció.