Despropòsits

Per dir-ho amb els termes clàssics: les consultes es dirigeixen a l'"home", el referèndum al "ciutadà" | 
Si òrgans de d'Administració decideixen treure les urnes al carrer, no serà desobediència civil sinó actuació il·legal

La Vanguardia en català | 29/09/2014 - 00:00h


Francisco Rubio Llorente


Despropòsits són, diu el diccionari, fets o dits fora de raó, principis o conveniència. Jutgin vostès si el terme és aplicable als esdeveniments d'aquests dies.

El Govern de la Generalitat es manté ferm en l'obstinació de convocar un referèndum a l'empara d'una llei que, segons l'opinió majoritària del Consell de Garanties Estatutàries, només pot ser considerada d'acord amb la Constitució si s'entén que empara la convocatòria de consultes, però no la de referèndums. En bona lògica, aquesta autoritzada opinió obligaria el Govern català a admetre que aquests dos termes designen realitats diferents i que, en conseqüència, no es pot atribuir als resultats de la consulta els mateixos efectes jurídics i polítics que tindrien els del referèndum. Però amb això desapareixeria la raó i la conveniència de convocar-la i, per això, contra tota lògica, el mateix Govern que diu creure que la llei és constitucional perquè així ho ha dictaminat el Consell, fa taula rasa del fonament del seu dictamen i dóna per fet que els efectes són els mateixos i que el que la llei de Consultes no Referendàries anomena consultes són realment referèndums. Un supòsit que ha de mantenir-se ocult perquè invalida el dictamen i porta a concloure que la llei és inconstitucional i inconstitucional la convocatòria i que el Tribunal Constitucional incorreria en prevaricació si digués el contrari.

Aquesta és la tesi, amb la qual concordo completament, sostinguda pels quatre membres del Consell que han discrepat de la majoria. La sentència del Tribunal Constitucional, en la que s'emparen (STC 103/2008), que és la que va resoldre el recurs contra el pla Ibarretxe, afirma el que és evident: que hi ha referèndum sempre que se sotmet a votació del cos electoral una decisió política. Potser el tribunal ho podria haver dit millor, però la seva doctrina és clara i encertada. Amb les consultes "no referendàries" (un concepte inútil i pertorbador derivat de la fórmula que, no sé per quines forassenyades raons, fa servir la Constitució per consagrar com a competència exclusiva de l'Estat l'autorització de referèndums) s'ofereix a cadascun dels membres de la societat civil, que no és una unitat de decisió, l'oportunitat d'expressar les seves preferències particulars. A través del referèndum, al contrari, se sol·licita que el poble com a unitat, com titular del poder, expressi la seva voluntat única, que és l'avalada pel vot de la majoria dels qui componen el cos electoral. Per dir-ho amb els termes clàssics: les consultes es dirigeixen a l'home, el referèndum al ciutadà.

D'on també es pot inferir que el referèndum consultiu és un híbrid que només pot donar-se realment quan el poder que el convoca no emana del poble consultat, però deixo ara de banda aquesta qüestió per no perdre el fil.

En contra d'allò que semblen creure els cinc membres del Consell que han sostingut el dictamen, aquesta diferència radical entre consulta i referèndum no desapareix, i ni tan sols no s'encobreix, amb la transparent argúcia de donar vot en el referèndum als menors de 18 anys i als estrangers residents. Ni amb aquests afegits ni amb el canvi de nom no n'hi ha prou per canviar la realitat. I això és sens dubte el que en el fons dels seus cors pensen, perquè d'una altra manera seria absurda l'actitud dels qui, després d'haver subscrit el desventurat acord que afirma la sobirania política i jurídica del poble de Catalunya, presenten la convocatòria d'aquesta singular "consulta" com una exigència de la democràcia.

Al disbarat d'afirmar que, com el baciyelmo cervantí, la consulta és alhora consulta i referèndum, se suma l'obstinat despropòsit de convocar-la sabent que el Govern espanyol n'ha de prohibir la celebració. Una prohibició que té efectes per si mateixa, sense necessitat d'acompanyar-la amb intervencions de la Guàrdia Civil o coses semblants i difícilment imaginables. La "desobediència civil" que alguns propugnen fa referència a la conducta dels ciutadans, no a l'activitat dels òrgans de l'Administració, que no s'hi poden emparar per designar els membres dels col·legis electorals ni dur a terme les altres actuacions que la celebració d'un referèndum comporta, i menys encara per imposar-la o recomanar-la als ciutadans.

Els òrgans de l'Administració formen part de l'Estat, no de la societat, i no serà desobediència civil, sinó actuació il·legal, la decisió de treure al carrer (o a les cases consistorials) unes urnes en les quals només es dipositarà el vot dels ciutadans que hagin decidit posar-se la llei per barret, no el dels qui se senten obligats a respectar-la, amb la qual cosa n'hi ha prou per privar de significat al resultat de la votació.

No faltarà qui pensi, tot i això, com es pot deduir d'alguns informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional i d'algunes pancartes exhibides a Edimburg o Glasgow, que en forçar la prohibició de la consultareferèndum, la causa independentista haurà aconseguit presentar el Govern espanyol davant l'opinió pública internacional com un govern opressor de la Catalunya democràtica. No és impossible que segons l'opinió pública dels països que importen hi hagi sectors que ho vegin així, però tampoc no és impossible que altres sectors, al meu entendre probablement més amplis, arribin a la conclusió oposada.

Però seria injust parlar només dels despropòsits del Govern de la Generalitat, perquè despropòsit és també la reacció del Govern d'Espanya. La prohibició de la convocatòria la priva d'efectes, però no acabarà amb el fervor independentista i potser l'accentuarà. Dolenta és la convocatòria, però dolenta també la seva prohibició i un gegantí despropòsit del Govern espanyol amenaçar amb l'una com a únic instrument per impedir l'altra. El raonable és acudir a remeis que ataquin el mal d'arrel, que disminueixin el suport que avui té l'independentisme i ofereixin al Govern català arguments per poder modificar la seva postura. Abans o després caldrà fer-ho i millor fer-ho ara, encara que amb això s'ajudi Artur Mas a treure les castanyes del foc, que fer-ho més tard, forçats per les circumstàncies.

Mariano Rajoy no hauria de desaprofitar l'exemple del gloriós despropòsit del senyor Cameron, la negativa del qual a acceptar que, com proposaven els nacionalistes escocesos, el referèndum oferís la possibilitat d'optar entre independència i reforma, el va convertir en un dramàtic dilema que ha dividit profundament la societat escocesa i mantingut amb l'ai al cor tot Europa. I tot per acabar utilitzant l'oferta de reforma com a principal argument davant l'independentisme. Primer a la campanya mateixa del referèndum i ara, després d'haver-lo guanyat, per oferir el que sembla ser una variant del nostre famós cafè per a tothom. Ja hi haurà ocasió de tornar-hi.