El xou

00:20 | Actualizado a 29/12/2015 03:

Diuen els que han fet un curset de cupisme que l’empat acosta la investidura, atès que els que havien sortit a la caça de Mas van fer servir tots els cartutxos. O gairebé. Però com que la CUP ha demostrat una capacitat inimaginable de perpetrar el ridícul, aquesta afirmació tampoc no és gaire segura. De moment el que sí és clar és que els cupaires van avançar un dia els Sants Innocents i ens van penjar la llufa a tots. I va ser així com la història de Catalunya va afegir un nou capítol esperpèntic a un procés que s’havia endegat anhelant la glòria. Com vaig dir fa temps, entre la glòria i el ridícul hi ha una línia molt estreta, i gràcies a la CUP l’hem trepitjada amb bombo i platerets.

Ara ja no som un país al llindar de la independència sota el focus internacional. Ara som una mena d’andròmina marciana poblada de gent raríssima que es dedica a carregar-se, ella soleta, les oportunitats que ella mateix havia creat. Hem deixat de ser interessants perquè, gràcies al xou d’aquests mesos, hem deixat de ser creïbles. No agrairem mai prou a la CUP que hagi engegat a rodar la feina feta els darrers anys. Gran mèrit el seu, no aconseguiran fer la revolució, no aconseguiran la independència, però hauran ajudat a cremar l’heretge Mas a la foguera pública. Gabriel té motius per sentir-se satisfeta durant moltes vides...

Com que tot no ha acabat com era previsible i la CUP és una autèntica professional en l’art de mantenir l’interès mediàtic, sembla que tenim pròrroga i, com que serà amb ­penals, tornarem a la incertesa. En aquest bany maria a què ens sotmeten des de fa tantes setmanes, seria bo que Junts pel Sí assumís algunes condicions. La primera, que no hi haurà ni una oferta més, si no volen donar la imatge d’arrossegar-se per terra. Van guanyar les eleccions de manera contundent i han de gestionar l’autoritat que aquest èxit els va atorgar. Prou de permetre que la CUP controli el relat públic. La segona, començar a salvar els mobles del procés, prou ferit després d’aquests mesos de desgast. I cal fer-ho aviat, tant si hi ha ­investidura –el govern de la qual viurà un calvari amb la CUP–, com si hi ha eleccions.

Tercera, l’ANC ha de començar a treure el cap de nou i liderar el procés ciutadà, que novament serà clau per tornar a posar-nos en la línia de sortida. Entenc Jordi Sànchez quan diu que ara era el moment de la política, però atès el de­sastre, i atès el fet que l’ANC històricament no ha tingut problemes a assenyalar el camí polític, és hora que torni a tenir el protagonisme corresponent. I, finalment, és molt important que els dos líders del procés, Mas i Junqueras, recuperin un protagonisme també central, i tranquil·litzin les classes mitjanes, a hores d’ara desconcertades i espantades per la CUP.

S’ha acabat el vodevil. Que torni el seny a un procés que només des del seny es pot assolir.