El país s'ha relaxat i torna a ressorgir la il·lusió. Tothom ha après que tenim davant nostre, possiblement, els divuit mesos més decisius de la nostra història: o som capaços de fer un pas endavant definitiu o podem entrar en la decadència.
“Puigdemont té un repte: conservar l'herència de Mas i ampliar-la de 500.000 votants més, que són l'obsessió de l'independentisme
Tenim Govern, que ningú no ha dit que fos dels millors, ni tan sols dels possibles. És un govern pactat per Junts pel Sí i pensat per ser encapçalat per Artur Mas, amb els seus clarobscurs. Però la negociació i la possibilitat de construir aquest govern ha fet que Artur Mas hagi hagut de fer un pas al costat, i condicionat, Carles Puigdemont ha acceptat la seva designació a dit, tot i que ben segur hauria estat millor que fos designat pel Consell Nacional de CDC. El president Carles Puigdemont ha estat acceptat de bon grat no sols per Junts pel Sí i la CUP, sinó també per la societat civil mobilitzada, que ha vist en aquest periodista gironí la possibilitat de fer la transició nacional sense les càrregues del passat i amb un estil nou que pugui connectar amb les noves generacions i amb el que se n'ha vingut a dir la nova política.
Carles Puigdemont no ha pogut escollir el seu govern –és cert– però està renovant a fons alguns càrrecs obscurs del seu antecessor, deixant la comunicació del govern en mans de persones joves i amb gran preparació i sentiment de país, com Pere Martí o Miquel Martín i Gamisans. Pel que fa a les telecomunicacions i el món cibernètic, s'espera nomenaments que puguin dinamitzar aquesta eina vital del govern, ara responsabilitat del president.
El president Puigdemont gaudeix dels 100 dies de gràcia – i potser més– perquè apunta noves maneres. Jo li recomanaria que fes seu l'eslògan que van conrear Josep Benet i Max Canher durant anys: “Coincidència i complicitat”. Aquest va ser l'error del president Mas i no pot repetir-se, perquè per complir el full de ruta i arribar a la independència necessitem la coincidència i la complicitat de molts més sectors que Junts pel Sí, la CUP i la societat civil. Hi ha sectors que han estat marginats pel sectarisme de l'entorn del president Mas i que cal sumar al Procés i obrir-se a una nova esquerra emergent. Puigdemont té un repte: conservar l'herència de Mas i ampliar-la de 500.000 votants més, que són l'obsessió de l'independentisme.
A més de Puigdemont hi ha Oriol Junqueras, que sacrificant possiblement altres opcions més còmodes políticament per a ERC, ha acceptat el càrrec de vicepresident i conseller d'Economia, una responsabilitat d'alt risc però que demostra la seva fermesa i compromís personal per fer funcionar el procés en un dels aspectes possiblement més complicats: l'economia, la hisenda i, més difícil encara, el dia a dia i el final de mes. A més de responsabilitzar-se del control del full de ruta.
Necessitem que Puigdemont i Junqueras s'entenguin i transmetin al país i al sobiranisme que són un bloc indestructible. Si fan això tindran, segur, la bona gent del país, la gran majoria social sobiranista, al darrere. Però aquests els exigiran sinceritat i fermesa.
Al Govern, però, hi ha altres peces fonamentals i una d'elles –la primera que vol destruir l'Estat– és el conseller d'Exteriors, Raül Romeva, que té la difícil tasca de portar el procés a l'exterior, incidint al màxim en la UE però sense oblidar les grans potències del món i petits països, que si algun dia portem el conflicte a les Nacions Unides ens puguin donar el seu suport. Romeva ha d'intentar adaptar-se a la llei de l'Estat, però segur que entén que haurà de fer més del que digui i expliqui. I que haurà de tenir la intel·ligència i l'equip necessaris per fer amb eficàcia i discreció que el conflicte polític entre Catalunya i Espanya estigui present en l'agenda internacional.
No puc deixar de parlar d'un altre eix fonamental del govern: el de la seguretat nacional. L'Estat ha començat aquests dies una campanya seriosa de desprestigi del cap dels Mossos d'Esquadra, presentant-lo com un home proper a les idees independentistes (?) en contraposició amb el director general de Seguretat, Albert Batlle, com l'home d'Estat i de seny. Del conseller Jordi Jané no en parlen... Està segur el president Puigdemont de poder resistir l'ofensiva de l'Estat? És aquest l'equip d'Interior que necessitem per al procés?
Com a persona que he treballat durant anys des de la política: Assemblea de Catalunya, Òmnium, ANC i d'altres, considero que cal parlar i ensenyar menys, i col·locar-nos tots darrere el nostre govern i ampliar l'espai sobiranista amb la nova esquerra. Cal que fem el pas endavant definitiu i cap enrere.
