El riu que ens du

El fet que en una democràcia les lleis siguin democràtiques no és obstacle per canviar-les

La Vanguardia en català | 30/09/2014 - 00:00h


David González
Barcelona


Contra el que se sol dir, la història mai no es repeteix. Tot seria molt més fàcil si aquest axioma fos cert; si fóssim capaços de comprendre les presumptes lleis que regeixen el que passa, explicar-les i preveure el que ve. No hi ha un Newton ni un Einstein de la història -fins al següent savi que refuti les seves teories: diem, amb Popper, que el que anomenem ciència és sempre provisional i per això avança-. Totes les visions totalitzadores i totalitzants que han intentant posar en hora aquest rellotge, definir aquestes ignotes lleis del que passa, han fracassat. La història del XIX i el seu epíleg, el XX, ho corrobora. La història s'assembla al riu d'Heràclit: impossible entrar al mateix riu dues vegades: ni qui entra ni on s'entra no és idèntic a qui va entrar i on es va entrar al nanosegon anterior ni ho serà en el posterior. Si de cas, només hi ha present, cosa que no impedeix, per descomptat, pensar el futur ni rastrejar el passat; res no seria possible sense aquest exercici. Per això l'encerten tots els que diuen, d'una banda i l'altra, que en l'actual circumstància del plet Catalunya-Espanya res no tornarà a ser igual. I fins i tot els que afirmen, d'una banda i l'altra, que ja no hi ha marxa enrere.

El president Mariano Rajoy va respondre ahir al que passa com si el riu fos el mateix que el 78. Llavors, la prioritat era assegurar l'encara precària bastida, com es va veure amb el cop del 23-F, sobre la qual s'estava aixecant la democràcia. Això explica les múltiples cessions que va fer tothom, incloent-hi els nacionalismes català i basc, en nom d'assegurar els fonaments de la convivència. Però l'edifici es va aixecar perquè la llei es va posar llavors al servei de la democràcia, no al revés. No hi ha lleis democràtiques sense democràcia. Aquest va ser l'ordre dels factors que va permetre fer el camí. No hi podia haver democràcia si s'hagués mantingut la llei franquista, cosa que, com en el cas de la ciència, remet, feliçment, a la provisionalitat de tota llei. Però, a més, el fet que les lleis en una democràcia siguin per definició democràtiques, incloent-hi la llei de lleis que Rajoy invoca contra la consulta d'Artur Mas, suspesa com es preveia pel Tribunal Constitucional, no és obstacle perquè operi el mateix principi: si cal canviar-les, es canvien, com es fa cada dia als parlaments. Si no fos així, no serien lleis, serien maces.

Mas no s'ha ficat en un "embolic", com va dir Rajoy: està en un riu que, sens dubte, no serà el mateix després del 9-N, votin o no votin els catalans. Però tampoc no ho serà per a Rajoy o per a qui vingui: es tracta de si les lleis espanyoles sabran superar la prova democràtica plantejada des de Catalunya, si els homes que les fan mitjançant la política estaran disposats a mullar-se, o preferiran que el riu se'ls endugui i se les endugui.