Amb amics com aquests

La Moncloa fabrica independentistes, i el sobiranisme fabrica unionistes

La Vanguardia en català | 30/11/2014 - 00:00h


Llàtzer Moix
Barcelona


S'ha repetit fins a la nàusea que l'entossudiment de Rajoy és la principal fàbrica d'independentistes catalans. Vol dir això que el president del Govern estatal està a favor de la independència? En absolut. Vol dir que la seva conducta és tan matussera que acaba generant efectes contraris als desitjats. En canvi, es diu amb menor freqüència que la principal fàbrica de persones reticents a la independència està promoguda i gestionada pel sobiranisme. Però això és igualment cert. Molts dels catalans que aspiren a una relació més relaxada, equilibrada i eficaç amb Espanya acaben distanciant-se irreversiblement dels postulats sobiranistes després de sentir els seus propagandistes. La reiteració d'arengues separatistes i de gratuïtes promeses d'un país nou i millor -sense canviar-ne el personal!- acaba generant tedi, dubtes sobre certes conviccions democràtiques i, finalment, restant vots a la causa dels que s'emboliquen amb l'estelada.

Tots sabem ja com funciona la fàbrica d'independentistes amb seu en la passiva Moncloa i actives subseus en el Tribunal Constitucional i la Fiscalia General de l'Estat. No cal doncs que ens repetim, també aquí. Però potser no s'han descrit amb tanta assiduïtat els mecanismes de la fàbrica d'unionistes -anomenem-los així a efectes pràctics, malgrat la inexactitud del terme- amb seus a l'oficina del portaveu del Govern, en els principals partits o associacions sobiranistes i en les tribunes dels seus fidels intel·lectuals orgànics apostats en mitjans de comunicació públics i privats.

Abans del 9-N, alguns no sobiranistes basaven la seva posició en arguments com el procés d'unió europea en què estem embarcats -a priori contradictori amb la idea de secessió- o en la desconfiança que generava la simple visió i audició d'alguns líders independentistes. Després de dur endavant la consulta del 9-N, i sense oblidar aquests arguments, n'han trobat d'altres en la contumaç manera de fer dels heralds de la independència. Per exemple, en la seva preocupant tendència a presentar la consulta celebrada en aquella data com una altra prova de la voluntat inequívoca del poble català de deixar anar amarres, quan el que indica el recompte de paperetes és que el nombre de partidaris d'una Catalunya independent està ara per ara entre el terç i la meitat de la seva població amb dret a vot. Per no parlar de l'encara més preocupant tendència a considerar la presumpta urgència històrica de la ruptura amb Espanya o l'obstinació d'una part dels catalans com a motius decisius per proclamar ja la independència. I, de passada, per no ocupar-se de cap altra cosa mentre no es coroni aquest cim. Si em permeten l'analogia, això es podria comparar a l'actitud d'un metge que, davant un malalt afligit de diversos mals apressants, decidís que el més prioritari és canviar-li el passaport.

Diu el refrany: amb amics com aquests, no em calen enemics.