OPINIÓ
PERIODISTA - 30 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Europa és la salvació

LLUÍS FOIX - PERIODISTA
“No hi ha ali­an­ces ni amics per­ma­nents. El que hi ha són interes­sos que can­vien al llarg del temps

S’acaba l’any amb les incer­te­ses i opor­tu­ni­tats de sem­pre. La situ­ació al món no és pro­ducte de la impro­vi­sació d’un moment de calen­tor política o de crisi ines­pe­rada. Els can­vis en el món occi­den­tal des de l’any 2010 mos­tren un ascens de la política anti­de­mocràtica, el gir de Rússia con­tra Europa, la invasió de part d’Ucraïna amb una guerra sòrdida a la fron­tera amb Rússia, l’annexió de Cri­mea, el referèndum del Bre­xiti la sor­pre­nent victòria de Donald Trump en les elec­ci­ons del 2016.

Timothy Sny­der situa l’epi­cen­tre dels ter­ratrèmols dels dar­rers anys en el que ha pas­sat a Rússia després del des­man­te­lla­ment de la Unió Soviètica i de la cai­guda del comu­nisme com a sis­tema de govern i la deriva democràtica però auto­ritària que ha fet de Vladímir Putin, un per­so­natge indis­pen­sa­ble. En el seu lli­bre The road to unfre­e­dom, traduït recent­ment al cas­tellà, diu que el que ja ha succeït a Rússia podria ocórrer als Estats Units i també a Europa. Ho con­creta amb l’esta­bi­lit­zació de les grans desi­gual­tats, la subs­ti­tució de la política per la pro­pa­ganda i el pas de la política de la ine­vi­ta­bi­li­tat a la política de l’eter­ni­tat; es a dir, l’accep­tació de la situ­ació perquè s’ha fet creure que qual­se­vol alter­na­tiva és pit­jor o impos­si­ble.

És una men­tida peri­llosa que l’ene­mic d’un diri­gent o d’un govern hagi de ser també l’ene­mic de tot un poble. Aquesta dèria la veiem natu­ral­ment a Rússia, però també a l’Amèrica de Donald Trump, als bre­xi­te­ers britànics, al Bra­sil de Jair Bol­so­naro, a la Xina de Xi Jin­ping i a països euro­peus com ara Hon­gria i Polònia, que posen el “jo pri­mer” per damunt dels interes­sos deri­vats dels com­pro­mi­sos que tots els estats tenen con­trets amb la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal. És un fet irre­fu­ta­ble que cap país pot viure aïllat o sol en aquests temps en què la infor­mació i les opi­ni­ons cre­uen totes les fron­te­res geogràfiques o polítiques. La con­quista del poder o la seva pèrdua ja no depe­nen tant de la força o de la feblesa com de la capa­ci­tat i la intel·ligència per posar en marxa les emo­ci­o­nes i les men­ti­des que siguin accep­ta­des com a veri­tats inqüesti­o­na­bles. La reti­rada de tro­pes nord ame­ri­ca­nes de Síria i l’Afga­nis­tan anun­ci­ada per Donald Trump és aban­do­nar el paper clau que Was­hing­ton ha tin­gut a l’Ori­ent Mitjà en els últims cent anys. Aquest anunci ha pro­vo­cat la dimissió del gene­ral de qua­tre estre­lles James Mat­tis com a minis­tre de Defensa. L’aïlla­ment polític, econòmic i mili­tar de Trump des­con­certa els ali­ats i, sobre­tot, l’esta­blish­ment de les elits dels Estats Units en veure com s’han debi­li­tat les rela­ci­ons amb Europa i com s’ha obert una con­fron­tació comer­cial, de moment, amb la Xina.

El reguit­zell de dimis­si­ons i des­ti­tu­ci­ons de l’admi­nis­tració Trump mos­tren el gran des­con­cert en la política nord-ame­ri­cana, tal com ho des­criu dramàtica­ment Bob Woodward en el seu lli­bre sobre Trump. El nus de la qüestió són les tèrbo­les rela­ci­ons de Trump amb Putin molt abans de ser ele­git pre­si­dent el 2016. La comissió que inves­tiga la influència de Rússia en els resul­tats de les elec­ci­ons nord-ame­ri­ca­nes, pre­si­dida per Robert Mue­ller, exdi­rec­tor de la CIA, està arri­bant a con­clu­si­ons inqui­e­tants en posar en relleu que la trama russa ha tin­gut una incidència en els resul­tats. Així s’explica el ner­vi­o­sisme de Trump cada cop que els fis­cals diri­gits per Mue­ller tre­uen evidències de les rela­ci­ons empre­sa­ri­als de Trump a Rússia abans de les elec­ci­ons.

El naci­o­na­lisme dels grans estats és més fort i més intran­si­gent que el de les peti­tes naci­ons o pobles. Per això és tan neces­sari que la Unió Euro­pea no cai­gui sota les urpes des­ca­ra­des de Putin, per la indi­ferència i hos­ti­li­tat de Donald Trump i per la con­questa comer­cial i econòmica de la Xina. El tri­an­gle Mos­cou-Was­hing­ton-Pequín té interès, cadascú amb moti­va­ci­ons i interes­sos diver­sos, a afe­blir no només la Unió Euro­pea com a com­pe­ti­dora, sinó com a repre­sen­tant més genuïna avui d’uns ide­als de lli­ber­tat, aco­llida i res­pecte per la dig­ni­tat de tot­hom.

El pro­blema no és la coin­cidència de les tres grans potències mun­di­als per debi­li­tar Europa, sinó que en les soci­e­tats euro­pees hagin pene­trat amb força els plan­te­ja­ments polítics poc democràtics que s’estan impo­sant arreu del món. Els dis­cur­sos d’odi a l’altre, d’inso­li­da­ri­tat, de divi­si­ons en qüesti­ons fins ara cab­dals es tra­du­ei­xen en vots i en dipu­tats que engrei­xen els cor­rents extrems, ja sigui cap a la dreta o cap a l’esquerra.

No hi ha ali­an­ces ni amics per­ma­nents. El que hi ha són interes­sos que can­vien al llarg del temps. La gran coa­lició con­tra Napoleó el 1815 va esber­lar-se cinc anys després. L’entesa con­tra Ale­ma­nya per apro­var unes mesu­res abu­si­ves per part dels ali­ats en la Gran Guerra foren paper mullat al cap de deu anys i l’aliança dels Estats Units i la Unió Soviètica per vèncer Ale­ma­nya només va durar uns mesos en aca­bar-se el con­flicte. La uni­tat euro­pea és impres­cin­di­ble per resis­tir les pres­si­ons exter­nes i escam­par els fan­tas­mes inte­ri­ors.