OPINIÓ
30 desembre 2018 2.00 h

DE SET EN SET

El discurs

JAUME OLIVERAS

Mai no em per­dia el dis­curs nada­lenc del cap d’estat espa­nyol. No ho feia per devoció i ni tan sols per apren­dre alguna cosa, era un segui­ment de les tra­di­ci­ons nada­len­ques, quan calia estar ama­tent del que es deia des de les Espa­nyes, per cri­ti­car-ho a les sobre­tau­les fes­ti­ves. A més, l’esce­no­gra­fia deca­dent que pre­sen­tava el dic­ta­dor, amb veu aflau­tada i mecànic movi­ment del braç dret, era impa­ga­ble. Amb tot, suportàrem algu­nes al·locu­ci­ons ben sinis­tres, com ara la del 1970, amb el procés de Bur­gos molt calent, o la del 1973, quan Car­rero era camí del cel reser­vat als fidels ser­vi­dors de la causa.

Al gene­ral col­pista el subs­tituí aquell jove que alguns cele­bra­ven com a rei. Tal­ment, la xer­rada nada­lenca seguí tan insulsa com l’ante­rior, només amb l’al·lici­ent de veure si dar­rere de la figura apa­rei­xia la trompa de l’ele­fant. Però els dis­cur­sos segui­ren sense dir res, que era el millor que podia dir el per­so­natge. Vaig seguir escol­tant les inter­ven­ci­ons anu­als, inten­tant esca­tir què hi tro­ba­ven els que es deien juan­car­lis­tas.

Dar­re­ra­ment he mig aguan­tat tres anu­a­li­tats del pre­pa­rado, pal­plan­tat a la pan­ta­lla i amb un to que fins ador­mia les ove­lles del pes­se­bre. Res de res. I, amb l’ante­ce­dent del 3 d’octu­bre del 2017, l’any pas­sat vaig renun­ciar a seguir la cita nada­lenca. A mi no calia que el Borbó em feli­cités les fes­tes, quan hi ha feli­ci­ta­ci­ons que més aviat ofe­nen.

Aquest Nadal m’he des­co­bert aliè al dis­curs de La Zar­zu­ela, sense saber quan s’ha fet ni com s’han lli­gat un reguit­zell de parau­les bui­des. He vist que alguns dia­ris en par­la­ven i he deduït que ha estat “más de lo mismo”. M’és abso­lu­ta­ment igual; no m’interessa res del que digui el Borbó i l’únic dis­curs que li escol­taré és el de la seva abdi­cació.