ARTICLES
31 agost 2015 2.00 h

LA CRÒNICA

Autoestima

QUIM DOMINGO

Els que som fills de la postguerra recordem com vàrem viure la nostra infantesa, adolescència i joventut en la por. Una por que s'endinsava en les profunditats de la ment i de la vida mateixa. Una por que se sustentava en la ignorància i en els dogmes religiosos que ens portaven directament a l'infern. Aquesta por individual es reflectia en la societat amb tota la seva potència (recordeu el llibreGirona grisa i negra?, doncs això). Era una societat que vivia en la por i en el silenci. Una societat sense cap autoestima.

Durant la dècada dels seixanta moltes pors i tabús, especialment els religiosos, sense desaparèixer del tot, quedaren relegats a un segon pla. Només un sector que jo anomenaria “sectari” continua fent bandera dels dogmes i dels pecats.

La majoria, però, es va poder alliberar del dogal religiós (en el sentit de dominador de consciències i de vides).

En aquests mateixos anys una bona part de la societat pren consciència de la situació política (especialment la joventut). Allò que en els anys cinquanta era absolutament minoritari, ara comença a aflorar. El món obrer i universitari s'adona que encara són en plena dictadura fruit d'un cop d'estat i d'una guerra fratricida, de què els nostres pares quasi mai ens parlaven. Més aviat sentíem l'advertència: “Noi, no et fiquis en política.” De fet, tot el que sortia de l'ordre establert era ficar-se en política.

A poc a poc l'anhel individual de llibertat i democràcia es va convertir en col·lectiu.

I quan això passa, el canvi és inevitable. I el canvi es va fer. Però no va ser un canvi total. Els militars encara vigilaven i tenien els tancs escalfant motors.

Les formes van canviar, però la realitat deixava molt a desitjar. I encara deixa molt a desitjar.

Avui, però, la nostra societat ja no viu en la por i en la ignorància. Avui som conscients més que mai de les nostres possibilitats, tant a nivell personal com a nivell col·lectiu. I aquestes possibilitats les hem de reflectir en tots els ordres.

Sigui en l'ordre econòmic, cultural, de justícia social o de llibertat col·lectiva del nostre poble. Prendre consciència de totes aquestes possibilitats és el que ens cal.

A nivell individual és l'autoestima, i, a nivell social i col·lectiu, en direm autoafirmació de ser un país, una nació, i que com a tal volem viure. Aquesta autoafirmació de nació ara només té un nom: independència.

I, arribats aquí, no hem de tenir por. Hem de sentir-nos segurs de les nostres possibilitats. Hem de caminar amb el cap ben alt. Ens hem de sentir orgullosos de nosaltres mateixos i del camí que hem emprès.

Ara és el moment de l'autoafirmació i de l'autoestima. Ara és el moment de creure que sí que podem recuperar la plena llibertat del nostre poble. I ho hem de fer sense sentir-nos superiors ni millors, senzillament volem ser.

No hem de fer cas dels profetes de calamitats de l'Estat espanyol ni dels intel·lectuals, tertulians i articulistes de casa nostra que davant les dificultats i incerteses de la situació actual prenen posicions tan “equilibrades”, tan “imparcials” i tan “objectives”, diuen ells, que senzillament demostren que encara estan en l'etapa de les pors i de la infantesa.