Procust i la til·la

 31/08/2016 00:39

Procust, que vivia als turons d’Àtica, oferia el seu llit als ­viatgers solitaris. Quan el convidat s’adormia, Procust el lligava ben fort i, si resultava que era més llarg que el llit, li serrava les parts que en sobresortien: fossin peus, mans o cap. Però, si el viatger era baixet, l’estirava fins a desconjuntar-lo per tal d’adaptar-lo a la mida exacta del llit.

Hi ha, des de sempre, en la visió més compartida d’Espanya, una dèria uniformadora: només accepta la diferència quan és irrellevant. En èpoques de dictadura, l’amant espanyola de Procust serrava sense contemplacions cames i llengua. Ara bé, en èpoques democràtiques, el títol d’amant de Procust se l’emporta la brigada Aranzadi. Aquest terme, encunyat per Enric Ju­liana, designa el poder invisible dels alts funcionaris de l’Estat. Emparant-se en inèrcies administratives i abusant de les normatives, els seguidors de Procust han recentralitzat allò que els estatuts descentralitzaven. Han treballat per neutralitzar les diferències i per convertir en paper mullat els pactes de la transició. Han fet navegar molts dels acords basats en la diversitat. Han insistit en una visió parisenca de les infraestructures. Han aplanat els diversos pols econòmics per afavorir el Gran Madrid. Han incentivat una interpretació restringida de la Constitució.

Per reacció, a Catalunya s’ha fet fort un altre amant de Procust. Pretén que la complexa societat catalana s’adapti a un llit construït només amb el fil de la història romàntica. Tots els països tenen dret a un relat mític (l’unitarista castellà també n’és). Però el romanticisme català té un defecte intern molt visible: no inclou els complexos filaments humans que s’han anat entreteixint durant els tres-cents que van de 1714 fins ara. La pluralitat catalana no s’adapta a les mides del llit del nacionalisme català (ara independentisme). Per això insisteix tant en l’abstracció històrica: per retallar de la realitat tot allò que no respongui a l’esquema binari Catalunya versus Espanya. La realitat, però, és com Teseu: sempre torna. Com Teseu va vèncer Procust? Convencent-lo d’estirar-se ell també al seu famós llit. De seguida va quedar clar que Procust no tenia les mides que reclamava als altres. Llavors, Teseu el va afaitar de valent. La realitat sempre afaita les idees.

Es diu que és ridícul intentar una entesa de Catalunya amb una Espanya que no té cap ganes d’entendre res. I certament: l’Espanya de Procust no vol cedir ni un pèl. Consegüentment, la Catalunya de Procust tampoc. Però com que ni l’un ni l’altre caben al seu llit, una dia aprendran que el més natural és l’adaptació de les idees a la realitat. I no a la inversa. De moment, però, els dos Procusts encara es pensen que poden guanyar la partida: per això el curs arrenca amb previsions tremendistes. Com cada any, els espectadors necessitarem til·la. La realitat només és acceptada quan els contrincants, esgotats, deixen rere seu un paisatge de desolació.