OPINIÓ
CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA A LA UAB - 31 desembre 2017 2.00 h

TRIBUNA

Diari de la campanya electoral

JOSEP M. SOLÉ I SABATÉ - CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA A LA UAB
“El Ponent català i el Pirineu fan una aportació extraordinària al dia a dia de Catalunya

He gaudit molt fent campanya per les terres de Ponent, el Pirineu i Aran.

La circumscripció de Lleida és la més gran de Catalunya. Lleida ocupa una tercera part del territori del país, hi viu un sis per cent de la població, afortunadament hi ha un munt de pobles que mantenen una identitat ferma per damunt de crisis i dificultats. Esculls que són molts i cantelluts, però que es poden afrontar amb esperança si tenim les eines per encarar el futur. Això vol dir recuperar les institucions pròpies per aplicar projectes econòmics, socials i culturals i fe en un futur de llibertat nacional. En la República Catalana, forçosament adormida.

El Ponent només té un nucli gran de població, Lleida ciutat, la capital de la Terra Ferma, lloc on, cal dir-ho ben fort, la suma de vots nacionals és superior als dels unitaristes. A Lleida hi ha un constant avançar per cosir el que el provincianisme sucursalista dels actuals dirigents de l’Ajuntament –PSOE i Cs– han estripat. El més responsable, un alcalde que viu en un descrèdit absolut, merescut, per haver fet el pitjor que pot fer qui comana una població, no estar al costat de la gent quan aquesta és agredida físicament, com l’1-0, o encara avalar l’agressió, i, per si fos poc, justificar la repressió nacional amb l’aplicació de l’article 155, ser-ne còmplice i quan arriba el rapte al Museu de Lleida, fer-se el ploricó. Un dirigent que ha perdut el pols de la gent de la capital del Segre. El batec del carrer.

Lleida, dolça i secreta, com deia el poeta Màrius Torres, necessita una sacsejada profunda per construir i crear. Als barris vells i nous. L’alcalde Ciurana va fer ciutat; el successor, una vegada gastada l’herència rebuda, no ha sabut crear ciutadania.

La resta de poblacions de Ponent i el Pirineu són mitjanes o petites, amb un tresor impagable, una personalitat pròpia. De la muntanya a la plana la catalanitat no es discuteix per ningú. En els mítings en què he participat en aquesta quinzena de dies de campanya electoral, he conegut gent que paga la pena. Per damunt de la feina, els horaris nocturns i les distàncies, s’imposa l’amor al país, a la llibertat de tothom. A tot arreu, sol o acompanyat, he vist la voluntat de sumar pel país, el desig de triomf de la suma de Junts per Catalunya, ERC i la CUP.

He sentit dir, també ho he dit, que el camí de trobada per a un país millor és obert als comuns, que, quan el PSC recuperi la consciència del que és ser socialista, les mans per a ells són obertes. La gent ha de saber que els candidats, molt pocs amb càrrec polític, hi posen hores i hores, quilòmetres i quilòmetres, son sobre son, cansament i fadiga. L’objectiu és diàfan, que votin pel país, malgrat saber la majoria d’ells que no seran escollits. Ho fan per estima a la gent i per patriotisme. Un fet a tenir present: s’ho paguen de la pròpia butxaca.

En els debats hom veu que la distància és menor del que diuen les paraules; només en la dreta extrema espanyolista he notat sentiment de rancúnia, de larvada animositat creixent, quan no odi. En els partits arrelats de llarg a llarg de les comarques hi pesa de forma plena el sentiment de l’afecte i l’amor, no voler deixar entrar en el debat quotidià la zitzània, les actituds confrontades, el desig de poder arribar a fer un país de somni. D’intentar-ho.

Terra d’amplis horitzons, de muntanyes imponents, que malden per tenir les infraestructures necessàries, la sanitat adequada, l’educació més exigent. El Ponent català i el Pirineu fan una aportació extraordinària al dia a dia de Catalunya, la llengua, la cultura, l’economia, l’energia, l’aigua, l’esport, el turisme, la gent, la immigració, el patrimoni i un no acabar. Per això políticament triomfa el seny arrauxat, la contundència moderada, la passió controlada, la gent bona i honesta de caires prou diferents.

Als locals, sales, places, teatres, ajuntaments, cinemes, mercats, bars o als carrers amb desenes de persones, de vegades algun centenar i altres ni una dotzena, s’ha explicat el que es pretenia guanyar. Això és, construir un futur millor partint de la decisió de la gent. Des de l’amor, des de l’esperança, des del somni.

Catalunya és acollidora; a la Terra Ferma tothom honest hi és benvingut. Bon any 2018 amb el triomf de la llibertat.