POLÍTICA
BARCELONA - 1 març 2019 2.00 h

Entre la negociació i la repressió

 Urkullu esmena Rajoy i confirma que va actuar “d’enllaç” entre un Puigdemont dialogant i un president espanyol inactiu

 Zoido s’espolsa responsabilitats i atribueix la violència a “escuts humans” i a la “passivitat” dels Mossos

EMMA ANSOLA - BARCELONA

La novena jor­nada del judici con­tra el procés inde­pen­den­tista va posar en evidència que, durant els fets d’octu­bre del 2017, hi va haver dues mane­res d’actuar molt dife­rents i pràcti­ca­ment opo­sa­des entre si. Així, men­tre d’una banda s’inten­tava recon­duir la situ­ació entre els dos governs apos­tant pel diàleg i la nego­ci­ació a través del lehen­dakari Iñigo Urku­llu, des del Minis­teri de l’Inte­rior s’optava per enviar a Cata­lu­nya uns 6.000 efec­tius poli­ci­als per “auxi­liar” el cos dels Mos­sos d’Esqua­dra, que ja començava a estar sota sos­pita, per impe­dir el referèndum.

Aquest és el retrat cer­ta­ment nou que van ofe­rir ahir els dos tes­ti­mo­nis prin­ci­pals, Urku­llu i Zoido, en una altra jor­nada judi­cial que també va tenir com a pro­ta­go­nista l’alcal­dessa Ada Colau, amb una rei­vin­di­cació ciu­ta­dana de l’1-O. Fins ahir el lehen­dakari havia man­tin­gut un silenci sepul­cral sobre el supo­sat paper de medi­a­dor que va exer­cir l’octu­bre del 2017. Citat com a tes­ti­moni de la defensa, ahir el va tren­car, i con­fir­mava un paper tan actiu que esme­nava la decla­ració de Rajoy, que el dia abans havia fet un intent de ban­de­jar l’actu­ació del lehen­dakari asse­gu­rant que el diri­gent basc va ser una de les mol­tes per­so­nes que aquells mesos es van interes­sar pel con­flicte.

Tan­ma­teix, el lehen­dakari va fer alguna cosa més que tru­car per telèfon. El 19 de juny del 2017 va ser sol·lici­tat pel mateix pre­si­dent Car­les Puig­de­mont per inten­tar “encar­ri­lar” la situ­ació i tro­bar una solució “pac­tada i acor­dada” entre els governs. Aquell mateix dia va tras­lla­dar la petició a la vice­pre­si­denta Soraya Sáenz de San­ta­maría, i un més després es reu­nia amb Rajoy durant dues hores. El seu paper com a enllaç o medi­a­dor es va fer més intens a par­tir del 4 d’octu­bre i fins al 27 d’octu­bre. En aquell període i amb l’objec­tiu de tro­bar una solució que s’allunyés tant d’un referèndum uni­la­te­ral com de l’apli­cació del 155, el mateix Urku­llu va pre­sen­tar pro­pos­tes basa­des en el diàleg, la dis­tensió, la nego­ci­ació i l’acord. Durant tot aquell període, el diri­gent basc asse­gura que es va tro­bar un Puig­de­mont “recep­tiu” i “dia­lo­gant” enfront d’un Rajoy que “escol­tava amb atenció” però no es mos­trava gaire actiu per enca­mi­nar la situ­ació. Sobre la taula, ni referèndum ni decla­ració uni­la­te­ral d’inde­pendència i, segons el lehen­dakari, poques mos­tres de Rajoy per apli­car el 155. Tan­ma­teix, va ser el que es va aca­bar pro­duint.

I men­tre uns inten­ta­ven nego­ciar, altres opta­ven per la repressió. Zoido ho con­fir­mava: el 22 de setem­bre va arri­bar un dis­po­si­tiu de 6.000 agents per “auxi­liar” els Mos­sos d’Esqua­dra i donar com­pli­ment als man­dats judi­ci­als per impe­dir el referèndum. L’apro­vació de les lleis de des­con­nexió, el 7 i 8 de setem­bre, van posar en alerta el minis­teri, i la pro­testa del 20 de setem­bre va aca­bar de deci­dir l’envi­a­ment. A par­tir d’aquí, un Zoido des­me­mo­riat s’espol­sava diver­ses vega­des la res­pon­sa­bi­li­tat del dis­po­si­tiu de l’1-O i asse­nya­lava com a res­pon­sa­bles qui va ser el seu secre­tari, José Anto­nio Nieto, i el coro­nel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos. A més, atribuïa la “violència” als “escuts humans”, a la “resistència orga­nit­zada” dels ciu­ta­dans i a la “pas­si­vi­tat” dels Mos­sos per impe­dir el referèndum. Quant a l’actu­ació dels cos­sos de segu­re­tat de l’Estat, cap queixa; això sí, no li va “agra­dar” el crit “A por ellos!”, tot i que tam­poc va fer res per rebut­jar-ho.

Qui va apor­tar alguna nove­tat més durant la jor­nada va ser l’alcal­dessa Ada Colau, lliu­rant un informe sobre l’actu­ació dels ser­veis de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona l’endemà de la mobi­lit­zació del 20 de setem­bre i que cons­ta­tava que en tot moment es va trac­tar d’una pro­testa pacífica, mal­grat que es trac­tava d’una situ­ació “excep­ci­o­nal” a causa de l’actu­ació de la Guàrdia Civil escor­co­llant i entrant a les ins­ti­tu­ci­ons, la qual cosa va crear un “efecte de vul­ne­ra­bi­li­tat” en la ciu­ta­da­nia. Colau també va rei­vin­di­car la “festa” de l’1-O com un èxit de la ciu­ta­da­nia. “L’1-O va ser de la gent auto­or­ga­nit­zada, no pas de cap par­tit”, i va ser vio­len­tada per les “càrre­gues poli­ci­als”, una actu­ació que serà de nou tema a trac­tar la set­mana que ve en la pròxima sessió que començarà dilluns.

LES FRASES

Les coses no podien seguir així, tot s’estava escapant de les mans
Iñigo Urkullu
LEHENDAKARI DEL PAÍS BASC
Els caps dels dispositius decidien on i quan actuar; jo no vaig donar cap ordre ni d’actuar ni de parar
Juan Ignacio Zoido
EXMINISTRE DE L’INTERIOR

El TC obre més vies a Estrasburg

El ple del Tribunal Constitucional va dictar ahir les primeres sentències que rebutgen la posada en llibertat d’acusats de l’1-O. Els magistrats van decidir, per unanimitat, rebutjar els recursos presentats per Jordi Cuixart i Jordi Sànchez contra la decisió de la magistrada de l’Audiencia Nacional Carmen Lamela d’empresonar-los el 16 d’octubre del 2017. En aquests recursos, els acusats demanaven empara al TC perquè consideraven que la decisió de l’Audiencia Nacional vulnerava drets fonamentals, entre els quals el dret a la llibertat personal (article 17.1 de la Constitució). El TC, però, entén que la decisió d’empresonar-los “compleix amb l’estàndard de raonabilitat” establert en la doctrina del mateix tribunal. Després d’aquesta sentència, tots dos poden ja recórrer al Tribunal Europeu de Drets Humans, un cop esgotades totes les vies judicials a l’Estat. El tribunal ha trigat un any i tres mesos a resoldre sengles recursos.