Cinc mesos per a un veredicte

La Vanguardia en català | 01/05/2015 - 00:00h


Rafael Nadal


El temps polític torna a córrer a gran velocitat i les agulles del rellotge avancen desbocades cap a l'hora de la veritat. No sé si tots els actors polítics i socials en són prou conscients. D'aquí tres setmanes comença un cicle electoral de poc més de mig any que condicionarà definitivament el futur de Catalunya i Espanya. No em ­sento capacitat per vaticinar què passarà a les municipals del 24 de maig, a les catalanes del 27 de setembre o a les generals de final d'any, però els decantaments ­seran mesurables i els resultats tindran conseqüències tan radicals que decidiran per molt de temps l'èxit o el fracàs de les aspiracions d'una part important de la societat catalana.

Una derrota de les forces independentistes en el conjunt del cicle electoral trencaria la confiança ciutadana en tots els líders significats en el procés sobiranista. La debilitat conseqüent de tot el ­catalanisme seria enorme i ni els hipotètics esforços d'alguns federalistes sincers no impedirien que l'autogovern de Catalunya entrés en crisi. De fet, les classes ­dirigents espanyoles ja han donat mostres que no desaprofitarien l'ocasió per enviar les relacions Catalunya-Espanya als temps previs a la transició.

Si el cicle electoral comportés una victòria de l'independentisme, les conseqüències polítiques encara serien més significatives i causarien de manera immediata canvis profunds a Catalunya i ­Espanya. Desconec si una hipotètica victòria secessionista faria caure el Govern espanyol la mateixa nit del 27 de setembre, com vaticinen alguns analistes que coneixen bé els mecanismes del poder a la capital, però aquella nit seria de vertigen i podria acabar passant qualsevol cosa.

No sé si el president Rajoy té una estratègia per a aquesta eventualitat, ni si Pedro Sánchez ha pensat que aquest pronunciament a les urnes l'obligaria a adequar l'oferta federal al difícil món de la realitat, ni si Albert Rivera i Pablo Iglesias (que vol decidir sobre tot) s'adonen que aquella nit haurien de decidir si es de­canten per la involució antidemocràtica o pel diàleg. No sé ni si Mas i Junqueras estan preparats per afrontar conjuntament una eventual negociació o una confron­tació, que la victòria independentista ­desencadenaria de manera instantània (l'Estat no prolongarà mai una incertesa de divuit mesos).

Fa temps que alguns observadors adverteixen que mentre el temps corre, molts dels nostres representants miren cap a una altra banda o es deixen portar per una tendència a la mandra que els incapacita per avançar-se i encarar la realitat. Però són aquests polítics els que hauran de negociar els resultats electorals que radiografiaran per primer cop la voluntat majoritària de la societat catalana.

D'aquí un mes haurem votat un primer cop i coneixerem els candidats amb ­pos­sibilitats reals de governar municipis i autonomies. Però també tindrem el ve­redicte popular sobre la pretesa recu­peració econòmica del Partit Popular i podrem avaluar els suports reals a Podem i Ciu­tadans. El dia 24 vinent els electors no ­podran -ni voldran- sostreure's a qües­tions generals com la crisi, la corrupció i la degradació democràtica. I molts també voldran desmentir els que pro­clamen que el moviment sobiranista s'ha frenat. Les urnes del maig començaran a mostrar què vol la majoria i les del se­tembre ho acabaran de concretar.

A Catalunya haurem aclarit, doncs, el pretès desinflament del sobiranisme. A les eleccions municipals es votaran persones i programes, però per més que ­alguns analistes s'esgargamellin a dir el contrari, a Catalunya tindran una lectura com a primera volta de les eleccions del setembre (que en privat tothom accepta que seran interpretades en clau plebis­citària).

El temps polític s'ha accelerat i els dirigents que miren cap a una altra banda no tardaran a comprovar-ho. Els que no estan fent els deures aviat patiran atacs de pànic que no els resultaran fàcils de gestionar. Han tingut tot el temps del món i l'han deixat escapar. Ara, els queden pocs mesos per reaccionar.

De fet, en contra del que alguns voldrien, el rellotge no s'ha aturat mai: al juny farà nou anys (nou!) del referèndum de l'Estatut; al ju­liol en farà cinc de la manifestació "Som una nació, nosaltres decidim". Alguns comentaristes van dir poc després que tot anava massa de pressa i que el temps s'havia de gestionar amb més pauses, com a Escòcia. Potser tenien raó, però ara hauran de revisar l'antecedent: els nacionalistes escocesos no van guanyar amb majoria absoluta fins al 2011 i només tres anys després ja celebraven el referèndum sobre la independència. Si el sobiranisme català guanyés el cicle electoral que comença, els seus temps se­rien homologables.

Hem abusat tant de les paraules solemnes, hem repetit tantes vegades que érem davant d'esdeve­niments històrics, que hem acabat relativitzant el moment més decisiu. Per primer cop, d'aquí cinc mesos, partidaris i contraris de la independència s'hauran comptat a les urnes. En conseqüència, res no tornarà a ser igual. ¿Algú pot pensar que quan se sàpiga què vol la majoria -gràcies a unes eleccions lliures, legals i amb totes les garanties democràtiques- aquesta informació no condicionarà decisivament la nostra vida política?

D'aquí cinc mesos la situació s'haurà decantat a favor d'uns o altres, i aquestes dades no es podran guardar en un armari i oblidar-les. Potser molts no se n'adonen, però al setembre la democràcia haurà dictat el seu veredicte. I, facin el que facin els polítics, els ciutadans l'acataran i n'exigiran el compliment.