Ressaca d'eleccions

01/06/15 02:00 MIQUEL DE PALOL
Cal explicar el sobiranisme des de la unitat, sense que tothom vegi que t'importen més la cadira i el comandament de la tele que la realitat del país

Si a hores d'ara un no fos com el dimoni, que diuen que en sap més per vell que per dimoni, després de les eleccions del passat dia 24 hauria de sorprendre l'obsessió dels agents polítics per prendre només les dades que els convé per dir que han guanyat les eleccions.

No hi ha pregunta que un es pugui fer sobre el resultat en què no apareguin com a mínim quatre o cinc respostes diferents: qui ha guanyat a Espanya? Qui ha guanyat a Catalunya? Són assimilables el tombs operats a Catalunya i a Espanya? Les expectatives del procés independentista han millorat o han empitjorat? El gir a l'esquerra és conjuntural o estructural? Som només davant d'un canvi de cicle, o d'un canvi de paradigma? S'escaparà l'esquerra de la vella, inexorable maledicció tradicional? Ja ho saben: qui es manté estrictament en la línia de les idees per les quals l'han votat, s'estrella contra una roca; i qui s'adapta al sistema –parit per protegir i augmentar el patrimoni dels rics–, pels acòlits s'ha venut al capitalisme, etcètera, i l'abandonen.

Davant de l'espectacle de la múltiple discordança, com que no sembla seriós sostenir que tothom és o bé idiota o bé aspirant a tafur del Mississipí, com deia aquell, cal concloure que la situació és complicada de debò, i fascinant per la ment nominalista: la sola pulsió d'abstreure un aspecte de la resta indica la negativa, conscient o no, a afrontar en profunditat l'anàlisi de la situació. Es diu: a Catalunya hi ha un eix social –dreta i esquerra– i un eix nacional, unionistes i sobiranistes. Però un cop més cal no confondre conceptes i paraules: fins i tot els qui es declaren àcrates, europeistes, cosmopolites, o la manera que es vulgui d'imaginar-se un mateix per sobre del bé i del mal, sobiranista n'és tothom, però uns idealitzant Catalunya i els altres idealitzant Espanya. Que es tracta de dos aspectes no ho negaré pas, però les interactuacions són tantes i tan profundes que és impossible –i temerari intentar-ho– abordar-los l'un al marge de l'altre.

L'independentisme s'ha clavat una morrada? Vistes les expectatives, semblaria una broma negar-ho o maquillar-ho. S'ha perdut una oportunitat d'explicar a la ciutadania que a través de l'adquisició de la plena sobirania nacional es pot trencar la macabra dinàmica capitalista de socialitzar les pèrdues de l'economia i privatitzar-ne els beneficis. Però allà on en primera instància s'hi veu un fracàs, prefereixo veure-hi una oportunitat. Avui per avui, l'única aposta clara per socialitzar l'independentisme va a càrrec de les CUP. Pregunto –candorosament–, quin impediment estatutari (em refereixo als seus estatuts constituents) impedeix a ERC fer una aposta clara en aquest sentit? I, fins i tot, i encara amb més candor si és possible, què els ho impedeix als de CDC? Els fa por perdre la transversalitat de l'impuls sobiranista, o és que de debò són deutors directes del gran capital? Em tinc per un esforçat deixeble de Diògenes i Antístenes, però encara no en sé prou per fer extensiva la pregunta als d'UDC.

La senyora Colau ha guanyat la plaça de Barcelona donant resposta a un important clamor ciutadà, sí, però seria de miops no veure-hi una altra clau decisiva de la seva victòria: la credibilitat en forma de capacitat aglutinadora, de sentit d'unitat davant de l'objectiu més enllà de mesquineses i discrepàncies de detall. L'accent social ha passat per sobre de l'accent sobiranista perquè s'ha unit, que en prenguin nota els qui aspiren a espolsar-nos de sobre la bota franquista d'una vegada.

Cal explicar el sobiranisme més enllà del sobiranisme en si mateix, presentar-lo no com un fet aliè o alternatiu als remeis simptomàtics a la crisi econòmica –que no és tal crisi– i a la injustícia social, sinó com la millor solució a tals problemes, ja que l'hostilitat de les institucions de Madrid n'és l'agreujant més fort. I, d'una vegada, fer-ho des de la unitat, sense que tothom vegi que t'importen més la cadira i el comandament de la tele que la realitat del país.

Allò que el ciutadans han guanyat, que no ho anorreïn el polítics.

Darrera actualització ( Dilluns, 1 de juny del 2015 02:00 )