01/06/16. Antoni Puigverd. Màster CUP. La Vanguardia.

Màster Cup

 01/06/2016 00:54

Que lluny que estem d’aquells anys en què dos partits bessons, CiU i PSC, havent-se repartit el país i la plaça de Sant Jaume, es dedicaven tot el dia a fer-se pessics de monja com els germans Dupond i Dupont de Tintín! Les diferències entre PSC i CiU eren epidèrmiques, anecdòtiques, inconsistents: s’estava a favor o en contra de la personalitat de Pujol, de la mateixa manera que el capteniment de Maragall suscitava afecte o antipatia. Com la Verona de Shakespeare, el país estava dividit entre els Capulet i els Montagut. Hi havia molta gent intercanviable. La gent era dels uns o dels altres per raons de pell. No es discutia de política, sinó d’eficàcia, de gestió. La diferència entre catalanisme (PSC) i nacionalisme (CiU) no sabien explicar-la ni els militants més abrandats. El comarcalisme dels uns era un pur resultat electoral; com també ho era l’arrelament metropolità dels altres. Ni el PSC es veia amb cor de penetrar a la Catalunya interior, ni CiU gosava assaltar el feu metropolità.

La decadència d’aquests dos partits (la de Convergència encara està per veure, però pot ser tan gran com la del PSC) té moltes causes, però una de molt concreta: el declivi de la política entesa com a repartidora. Una part important del vot que aquests dos partits recol·lectaven era fàcil, segura: captiva. I, com que la crisi econòmica ha afeblit les institucions, ja no hi ha tantes possibilitats de protegir la gent sota el paraigua institucional: ja no és tan fàcil captivar el vot. Ara la competència és molt oberta. Disminuïts, els grans partits necessiten crosses per governar, i des de l’època del tripartit ha passat sempre el mateix: mentre el partit-crossa s’ha engreixat, el partit que els necessitava s’ha aprimat. El gran triomfador (estratègic) del tripartit va ser ERC (i Ciutadans, que n’era el negatiu). De la mateixa manera que el gran triomfador (moral) d’aquesta època en què Convergència està fent dieta és la CUP.

Veurem què en podrà fer la CUP, del seu protagonisme. De moment, escriu el guió de tots els nostres debats. Si l’independentisme confronta (finalment!) amb la veritat és perquè la CUP l’obliga a triar entre les paraules i els fets. Si es parla sobre impostos, sobre família o sobre ideologia de gènere és perquè la CUP ho posa sobre la taula. Les protestes de Gràcia susciten tantes crítiques a la propietat, a l’ordre burgès i als Mossos per part de l’entorn cupaire, com, per reacció, defenses de la propietat, de l’ordre i de la policia en els entorns socials oposats. El fet és, però, que la pulsió d’ordre que es percep ara, per reacció, a Catalunya no pot ser articulada ni per Convergència ni per ERC: lligats de peus i mans a la lògica del “procés”. Fernández Díaz, des d’un vector que tothom a Catalunya dóna per perdut, ho aprofitava ahir: “Mas va cedir amb la CUP: Rajoy no cedirà”. Junts pel Sí ha reaccionat de seguida anunciant una llei de ruptura: “No ens calen peus, tenim les ales del somni per volar”, vénen a dir. Somni? De moment, el màster de la CUP pesa com plom a les ales.

Comments