ARTICLES
01 Juliol 2015 02.00

Estimem Espanya?

HÈCTOR LÓPEZ BOFILL

Una de les principals febleses del procés consisteix a no reconèixer el seu caràcter de conflicte per part dels actors sobiranistes. Les institucions espanyoles, per contra, sí que entenen que la secessió catalana significa un atac directe a l'estructura bàsica de l'Estat i per això reaccionen amb armes contundents: la interposició de querelles al president de la Generalitat, a membres del Consell Executiu i, amb tota probabilitat, al personal de l'administració pública que participi de la creació de les estructures necessàries per bastir una Catalunya independent. Aquest darrer és el moviment que es copsa, per exemple, amb la impugnació davant del Tribunal Constitucional del comissionat per a la Transició Nacional i la suspensió acordada per l'òrgan jurisdiccional que fa preludiar una ofensiva punitiva en cas que el titular del càrrec en qüestió, Carles Viver, opti per desobeir.

Un enfrontament radical d'aquesta mena, d'altra banda inherent a tot procés d'independència en un context de baixa qualitat democràtica com el que Espanya representa, contrasta amb l'actitud de determinats agents polítics i socials implicats en la causa de la secessió. Després de les reiterades manifestacions d'alguns dirigents d'ERC, entre ells d'Oriol Junqueras, professant el seu afecte per la realitat espanyola, Ara és l'hora sembla haver iniciat la campanya cap al 27-S amb uns fulls de propaganda en els quals es pot llegir: “I love Spain, I love Catalonia, 27-9-2015, on tot comença.” Aquesta iniciativa que implica Òmnium i l'ANC comparteix la mateixa intenció que domina algunes de les declaracions dels republicans: desmentir que la independència sigui un gest contra Espanya a fi d'atraure, convèncer i seduir catalans que se senten espanyols. Amb aquesta estratègia, que fins i tot ha portat ERC a renunciar a les propostes d'acció política unitària sota el pretext que la seva autonomia era imprescindible per penetrar en sectors de les classes populars “indecisos” o poc permeables a la idea de la llibertat nacional, ha col·locat l'experiència catalana com l'únic procés de secessió del món en el qual certs lideratges estan més pendents del que pensen, fan o deixen de fer els no independentistes que de prioritzar l'acció que ha de portar a la creació del nou estat. Perseverar en aquest camí, al meu parer, porta a un atzucac que, en efecte, acaba beneficiant els contraris a la independència.

Certament, si Espanya ens mereix tan alt grau de respecte, si a la República Catalana els catalans de lleialtat nacional espanyola s'han de sentir com si no hagués passat res (tot gaudint, per exemple, de la cooficialitat del castellà) hom es pot preguntar: per què cal tot aquest embolic? Per què hem de fer la independència? En què quedem? Espanya ens oprimeix i ens espolia? Si és així, com sosté el discurs independentista, com pots estimar aquell que t'oprimeix? I si t'oprimeixen tampoc no val la finta de dir que són “les institucions espanyoles” les causants de la injustícia i no el seu poble perquè aquestes institucions han estat escollides per uns ciutadans que han comprat el discurs polític de la discriminació contra els catalans. Comptat i debatut, no és estrany que comparegui Pablo Iglesias, presenti un projecte transformador de l'Estat pel qual, segons ell, els catalans no voldrem marxar, i obtingui rèdits electorals: per a aquells que senten vincles emocionals amb Espanya és més fàcil votar una suggestiva proposta de canvi dins el mateix marc polític que una opció dedicada a trencar-lo ni que sigui amable en les formes. Si a això hi afegim que aquells “indecisos”, aquells que no es deixen seduir perquè no volen ser seduïts, aquells que amb Mas no volen fer la independència perquè en realitat no volen la independència, són la principal excusa que està causant la fractura en el cor del sobiranisme mentre les esquerres reformistes s'uneixen, la veritat és que el 27-S hi ha el risc que l'amor cap a Espanya, de tant predicar-lo, acabi triomfant.

Si Espanya ens mereix tan alt grau de respecte, hom es pot preguntar: per què cal tot aquest embolic? Per què hem de fer la independència? En què quedem?