Un dels eslògans de l'independentisme és el que deia que Catalunya es mereixia ser «un país normal». Doncs bé, en aquest camí per convertir-se en «un país normal», en tres mesos han passat coses tan normals com aquestes:
-27-S. Eleccions «plebiscitàries». JxSí promet que el seu candidat a la presidència serà el seu número 4 per Barcelona, Artur Mas. La CUP promet que mai l'investirà. Els partits independentistes guanyen en escons però no en vots. Malgrat aquesta anomalia, JxSí celebra el resultat com una victòria rotunda. En canvi, el número 1 per la CUP, Antonio Baños, diu que no han guanyat el plebiscit. El 9-N al Parlament s'aprova la resolució independentista amb els vots de JxSí i la CUP.
-20-D. Eleccions generals. A Catalunya guanya EnComú-Podem, que porta al seu programa un referèndum. Aquestes eleccions, que curiosament ja no són plebiscitàries, l'independentisme no les guanya ni en escons ni en vots.
-27-D. La CUP vota en assemblea si investeix Mas o no.Empat a 1.515 vots.
-29-D. A Catalunya Ràdio, Mas diu: «La CUP té força però no tanta per poder canviar un president».
-3-G. El consell polític de la CUP decideix no investir Mas. Hi haurà eleccions si JxSí no canvia de candidat.
-5-G. En roda de premsa Mas assegura que per dignitat no pot renunciar al càrrec perquè «la presidència no és una subhasta de peix».
-9-G. Mas renuncia. El número 4 per Barcelona cedeix la presidència al número 3 per Girona, Carles Puigdemont. A canvi la CUP presta 2 diputats. Mas ho resumeix així: «El que les urnes no ens van donar directament, s'ha hagut de corregir negociant». Corregir les urnes. Crec que ni Mas està content amb aquesta frase.
Deuen ser coses d'un país normal. Tan normal que ara s'inicia una legislatura que té com a objectiu la independència, en un moment en què les enquestes diuen que si es fes un referèndum sortiria que no. Per això els independentistes han decidit saltar-se aquesta pantalla.
NI PARLAR DE REFERÈNDUM
Mentrestant, els dos grans partits espanyols no volen ni sentir parlar de referèndum, no fos cas que s'entengués com una concessió als catalans. I per a més inri, la investidura del president pot ser el desencadenant de la investidura del president. Fins i tot això els pot acabar anant bé a tots dos.
El que és sorprenent és que els que han reclamat tantes vegades les urnes, ara hagin tingut por de votar, encara que per evitar-ho s'hagin vist obligats a sacrificar president i diputats. S'han aferrat al 27-S conscients que en unes altres eleccions corrien el risc de perdre també en escons. La tàctica per sobre de tot. Potser ara la principal reclamació d'alguns polítics ja no són les urnes, sinó la victòria, al preu que sigui. Molt normal. En aquest país i en qualsevol
.
