OPINIÓ
1 novembre 2018 2.00 h

DE SET EN SET

La Crida que ho remou tot

ÒSCAR PALAU

Des que va esclatar el procés, l’escaquer polític català no ha parat de recompondre’s. El tradicional eix esquerra-dreta que l’havia caracteritzat (existien partits d’obediència catalana i d’altres que no, és cert, però no havien pactat mai entre si des de 1980) va quedar superat per l’eix independentisme-unionisme, el principal avui. I ara l’esclat de la Crida pot tornar a remoure-ho tot. Això sí, primer haurà d’explicar molt bé què és, perquè d’entrada no s’acaba d’entendre. Si vol ser tot just un moviment cívic per reclamar la unitat dels partits, ja n’hi ha un que fa aquesta funció des del 2012: l’ANC. Si vol ser un nou partit independentista, s’afegiria als tres grans que ja hi ha avui: ERC, el PDeCAT i la CUP.

La Crida, no ens enganyem, neix sobretot de l’antiga òrbita convergent. De fet, cares a banda, dona pistes que hagi dit que mai competirà electoralment amb el PDeCAT i hagi criticat postulats d’ERC i la CUP, i en aquest sentit el lògic seria que acabés sent la reagrupació del centredreta republicà. Ara bé, apel·la a tothom i té vocació transversal. Si ho acaba sent i va a eleccions, estarà consolidant un sub-eix dins l’independentisme que de fet ja va obrir JxCat: els que defensen l’embat constant contra l’Estat versus els que aposten per contemporitzar i ampliar la base. I, en aquest sub-eix, sí que s’hi barreja tot, i es nodreix de votants del PDeCAT però també d’ERC. Per això és normal que aquests partits ho vegin com una opa hostil. Això sí, si el que vol ERC és evitar eventuals fugues cap a la Crida, amb la negativa a formar llista unitària a Europa –on tindria tota la lògica, més que en unes municipals– paradoxalment potser inciti tot el contrari. Arribada l’hora de les urnes, caldrà veure quin (sub)eix fa decantar el vot.