A Bratislava, el 1989

El juliol del 1992 el Parlament eslovac va votar a favor de la plena sobirania

La Vanguardia en català | 01/12/2014 - 00:00h


Oriol Pi de Cabanyes


Aquell dilluns 4 de desembre del 1989, ara fa vint-i-cinc anys, el meu vol Praga-Bratislava va sortir amb tres hores de retard. Era encara un vol interior a la Txecoslovàquia que aviat es dividiria en dos estats. A la capital eslovaca hi feia un fred de mil dimonis. A la façana dels grans magatzems Prior un rellotge aturat, amb les busques travades, em va semblar la gran metàfora de l'oxidació del vell règim.

Però, de cop, tot es va començar a moure. Va dimitir el govern comunista. Feia poc que havia caigut el mur de Berlín. Pels carrers de la capital eslovaca es començaven a sentir crits de "Verejnost proti nasiliu" ("el poble contra la força"). La revolució de vellut, tant a Praga com a Bratislava, va agafar impuls per la unitat popular i la força de la paraula.

Jo vaig assistir, a Bratislava, a alguna d'aquelles multitudinàries assemblees on la gent recuperava la pròpia veu com en una gran confessió pública. Després de tants anys de limitada la llibertat d'expressió, la paraula hi fluïa com en un exercici -catàrtic- de teràpia col·lectiva. El llenguatge, de fet, també és un tipus d'acció. Sobretot quan les intencions humanes han quedat soterrades dins la més fonda consciència. Quan arriba la mínima possibilitat, exploten i surten a la superfície.

A Bratislava, aquells primers dies de desembre d'ara fa un quart de segle, es feia molt evident que els humans som els éssers que millor podem inscriure la realitat en els nostres projectes. "Pluralitu, nie brutalitu" ("Pluralitat, no brutalitat") es llegia en els pasquins, en els grafitis. A les assemblees populars, circulava la paraula amb un estrany respecte. Mentre que els del règim començaven les seves intervencions tractant-se de "camarades", d'altres veus semblaven sorgir de les formes de la república burgesa dels temps de Masaryck: "Senyor..., vull fer-li saber que....".

Vaig assistir també a una assemblea a la plaça de la Insurrecció Nacional Eslovaca. I hi vaig veure pujar a l'empostissat un policia d'uniforme, amb botes i gorra de plat amb visera blanca, que assegurava que ells, els uniformats, també eren "el poble"... Més enllà hi havia un municipal regulant el tràfic, el corrent de la gent entre els tramvies. Al final de la demostració, espontàniament, es va formar davant seu una llarga cua per donar-li la mà... Era un tocar la bèstia, un passar-se la por...

L'abril del 1990 el Parlament de Txecoslovàquia va decidir adoptar per a l'Estat el nom de República Federal Txeca i Eslovaca. El juliol del 1992 el Parlament eslovac va votar a favor de la plena sobirania per 113 vots a favor i 24 en contra. A la tardor d'aquell mateix any els txecs i els eslovacs van pactar la dissolució de l'Estat compartit fins aleshores i van negociar els detalls del repartiment d'actius i passius. El primer de gener del 1993 naixien pacíficament al cor d'Europa dos nous estats independents: Txèquia i Eslovàquia.