EL SOBIRANISME I ELS PAÏSOS CATALANS

ALBERT BRANCHADELL

Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB

La nació sencera

Si el procés vol tenir algun rèdit a Europa no s'ha d'enredar amb la idea de la Gran Catalunya


DIMARTS, 1 DE DESEMBRE DEL 2015

En el procés de negociació posterior a les eleccions del 27-S, la CUP ha sigut titllada una vegada i una altra d'anticapitalista (com si fos un pecat imperdonable), però en canvi s'ha parlat molt poc sobre un altre component molt important del seu ADN que pot crear problemes al procés sobiranista: per a la CUP, el «marc de referència nacional» no és Catalunya, sinó els anomenats Països Catalans.

La CUP, certament, no és l'únic partit subscrit a aquest credo. L'article 2 dels estatuts d'ERC diu sense embuts que l'objectiu del partit és «la unitat territorial i la independència de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». En el seu moment, ERC ja es va estendre pel País Valencià i les Balears. En la ponència política d'ERPV aprovada a Algemesí el 9 de novembre de 2013, per exemple, es pot llegir:«Esquerra Republicana seguirà treballant per la reunificació del nou Estat Valencià dins del Països Catalans». I a CDC de pancatalanistes n'hi ha: sense anar més lluny, poc abans del 27-S el conseller Germà Gordó es va despenjar amb unes declaracions en què qualificava de «nació sencera» els Països Catalans.

La CUP, doncs, no és l'únic partit pro Països Catalans, però sí que és el que fa més èmfasi en la qüestió: en el programa de Junts pel Sí per a les eleccions del 27-S el terme Països Catalans hi apareix un total de 0 vegades; en el de la CUP, 32. I no solament és una qüestió numèrica. Ja en la introducció, la CUP advoca per una república «que treballi per la construcció nacional dels Països Catalans». El segon dels seus nou punts programàtics comença amb «Som Països Catalans». I, per si no quedava clar, en la secció Per la construcció nacional, la CUP aposta per una República Catalana «que abraci el conjunt del territori nacional, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar».

La veritat és que, electoralment parlant, no sembla que hi hagi gaire base per a l'independentisme pancatalanista al País Valencià. Presentant-se en solitari, el sostre electoral d'ERPV en unes autonòmiques és el 0,47% dels vots obtingut el 2011. ERPV només va vorejar la barrera del 5% establerta per entrar a les Corts Valencianes al presentar-se juntament amb Izquierda Unida el 2015. Però no sembla que l'aportació d'ERPV fos decisiva: els 144.703 vots d'Izquierda Unida el 2011 es van reduir als 106.917 de la coalició Acord Ciutadà. En el cas de la CUP, no hi ha dades per calibrar la seva implantació electoral. Malgrat tenir el marc de referència nacional que tenen, la CUP mai s'ha presentat a unes eleccions autonòmiques valencianes. (Sí que ho va fer en les municipals del 2015, amb resultats tan històrics com modestos: va obtenir 3 dels 5.742 regidors en joc.)

És veritat que, en la negociació amb Junts pel Sí, la CUP ha deixat els Països Catalans en un discret segon terme. En el debat sobre la resolució del 9-N, la diputada de la CUP Anna Gabriel es va referir als Països Catalans com «el nostre verdader subjecte polític» i va situar Catalunya com una mera part del país «sencer». Però en el discurs pronunciat en la primera investidura fallida d'Artur Mas el president del grup parlamentari de la CUP, Antonio Baños, ni tan sols va utilitzar el terme. Tampoc el va esmentar en el discurs de la segona investidura fallida. I entre les 53 mesures d'urgència plantejades per la CUP en el seu document Fil a l'agulla, no n'hi ha ni una que faci referència als Països Catalans.

TOT I AQUEST silenci tàctic, el programa de la CUP diu el que diu, i la veritat és que quan el seu plantejament pancatalanista aflori al procés se li plantejarà un nou problema. Si la secessió unilateral ja desperta poques simpaties a Europa, l'irredemptisme causa directament terror. En bona mesura van ser pulsions irredemptistes les que van causar les dues guerres mundials. I la mateixa causa apareix darrere la guerra més sagnant de l'antiga Iugoslàvia.

Salvant totes les distàncies, el lema que s'atribueix a Jovan Raskovic, el mentor de Radovan Karadzic («Sèrbia és allà on hi ha serbis»), no és tècnicament diferent del que planteja el pancatalanisme. Des de posicions d'esquerra els excomunistes serbis i els anticapitalistes cupaires comparteixen les tesis del nacionalisme romàntic. En un famós poema Ernst Moritz Arndt va dir que la nació alemanya arribava «fins on sona la llengua alemanya». Eren temps de guerres napoleòniques en què els patriotes alemanys plantejaven la construcció d'una Gran Alemanya que inclogués tots els territoris germanoparlants d'Europa. Ja sabem qui va reprendre la idea al segle XX: si el projecte d'Estat català vol obtenir algun crèdit a Europa, no s'ha d'enredar amb la idea de la Gran Catalunya. Professor de la Facultat de Traducció i d'Interpretació de la UAB
.