POLÍTICA
MADRID - 1 desembre 2018 2.00 h

MANUEL CANCIO 

CATEDRÀTIC DE DRET PENAL DE LA UAM I FIRMANT DEL MANIFEST “LA BANALITZACIÓ DE LA REBEL·LIÓ I LA SEDICIÓ”

“Llarena inventa una rebel·lió que als seus escrits no hi és”

 “Rajoy desapareix dient «Espanya és a les vostres mans», i al Suprem se’ls ennuvola la vista”

 “Schleswig-Holstein no m’humilia, em reconforta, però al TS pensen: «Qui són aquests per dir-me això?»”

 “On és la conspiració? On és el paper que diu que els Mossos tallaran l’A-2? Ni la ‘rojigualda’ es retira al Palau”

 “Està sobreprotegit. Volem ser el Marroc?”

DAVID PORTABELLA - MADRID
Sovint el legis­la­dor no pot par­lar perquè és mort, però aquí tenim López Gar­rido, que nega la rebel·lió

La idea va sor­gir de Jaén, amb Gui­llermo Por­ti­lla, i de Gra­nada, amb María Luisa Maqueda, però a l’Autònoma de Madrid, i pel fet de ser a Madrid, Manuel Can­cio (Mèxic, 1967) va sen­tir el deure de fir­mar La bana­lit­zació dels delic­tes de rebel·lió i sedició, el mani­fest que han subs­crit més de 120 catedràtics i que rebat la teo­ria del jutge Pablo Lla­rena.

Exi­geix valen­tia fir­mar un text que nega la rebel·lió i exi­geix la lli­ber­tat dels polítics pre­sos?
A mi em sem­bla que no... Però soc un fun­ci­o­nari i no tinc cap aspi­ració política; gau­deixo de lli­ber­tat de càtedra i ja tinc feta la meva car­rera de catedràtic... Per a algú que encara hagi de fer car­rera acadèmica i que hagi de pas­sar per unes opo­si­ci­ons, no sé si és gaire pru­dent, perquè hi ha gent que això s’ho pren com un acte de traïció. I jo no m’havia pro­nun­ciat mai ni havia fir­mat res sobre un procés en curs. Sem­pre he cre­gut que cal res­pec­tar la ins­trucció del tri­bu­nal i espe­rar després la sentència, però en aquest cas el que ha pas­sat fins ara ja reu­neix algu­nes carac­terísti­ques que obli­guen un pro­fes­sor de dret penal espa­nyol a dir que aquí estan pas­sant coses molt estra­nyes.
És d’ima­gi­nar que el premi a pro­fes­sor del mes a la UAM no es gua­nya fir­mant un text així...
No, no... Però bé, a mi em paga la uni­ver­si­tat per dir les coses que crec que cal dir. La qua­li­fi­cació de rebel·lió i de sedició està fora de tot sen­tit. I em crida l’atenció que el procés no s’esti­gui subs­tan­ci­ant a Bar­ce­lona, que és on cor­res­pon. La idea que el delicte de rebel·lió afecta tot Espa­nya és pere­grina. És clar que hi ha molts delic­tes que afec­ten arreu mediàtica­ment i política­ment! I un delicte que s’ha comès a Ourense pot tenir incidència a Figue­res! I a ningú se li acut can­viar la com­petència! La com­petència del jutge natu­ral deter­mi­nat per llei és una qüestió fona­men­tal. Això no hau­ria d’estar ni a l’Audiència ni a la sala segona del Suprem. I s’ha de dir, i és impor­tant que ho digui jo, que soc a Madrid. I és irre­lle­vant, però no tinc cap sim­pa­tia pel naci­o­na­lisme català ni per l’espa­nyol.
Perdó per la xim­ple­ria, però els fir­mants han estu­diat el mateix dret penal que Lla­rena?
Sí, sens dubte! L’assumpte és molt pecu­liar. Sens dubte que la con­vo­catòria del referèndum és il·lícita quan l’anul·la el TC, però això es diu deso­bediència. Que hi ha actes el 20 de setem­bre que puguin arri­bar a ser qua­li­fi­cats de sedició, podria ser... Però he lle­git l’acta de pro­ces­sa­ment i l’escrit de qua­li­fi­ca­ci­ons pro­vi­si­o­nals, i allà hi hau­ria de ser tot, i no veig enlloc quina res­pon­sa­bi­li­tat tenen les per­so­nes con­cre­tes en la crida a una sedició. Perquè, si es con­clou que fer mani­fes­ta­ci­ons al car­rer pot aca­bar en actes vio­lents, aquest argu­ment ja el conec i és d’altres règims. Una expli­cació que això s’hagi enca­mi­nat cap al delicte de rebel·lió és l’arti­cle 384 bis de la llei d’enju­di­ci­a­ment cri­mi­nal (Lecrim), que per­met una cosa pro­fun­da­ment qüesti­o­na­ble: sus­pen­dre un repre­sen­tant de la sobi­ra­nia popu­lar. I això és una regla excep­ci­o­nal del dret penal anti­ter­ro­rista per al supòsit de ban­des ter­ro­ris­tes i rebels, una ter­mi­no­lo­gia antiga que té a veure amb l’acti­vi­tat d’ETA i el fet de posar pre­sos a les llis­tes d’HB. Si algú no està con­dem­nat, no ha d’exis­tir cap afec­tació en els seus drets fona­men­tals. I tot és per aquest delicte; si s’hagués que­dat en la sedició, no es podrien sus­pen­dre els dipu­tats.
Advo­cats dels pre­sos com Jordi Pina i Andreu van den Eynde es quei­xen que aquest dret penal no és el que van estu­diar. Tanta distància hi ha entre les aules de la uni­ver­si­tat i el Suprem?
No. Fins als anys vui­tanta era molt comú que el Suprem anés per un cos­tat i el món acadèmic, per un altre. Però això es va aca­bar i hi ha una certa con­vergència. Sí que hi pot haver dis­crepància entre pro­fes­sors. El pro­blema aquí és que no hi ha pre­ce­dents. Tenim el cas de Tejero i el 23-F, que va ser un altre delicte de la justícia mili­tar ja dero­gat. Si no ho tingués tan clar, no em pro­nun­ci­a­ria sobre un cas en curs. On és la violència? La idea aquesta que ells sabien que es mobi­lit­za­ria un con­junt impor­tant de per­so­nes i que això podia pro­duir una espècie de con­fron­tació i que això és una comissió per omissió, perquè no van atu­rar el que podia por­tar a gene­rar una rebel·lió... Però és que no ha pas­sat! No hi ha violència més enllà de la dels cos­sos poli­ci­als l’1-O. No hi ha enlloc ningú que hagi orga­nit­zat un aixe­ca­ment. És una bana­lit­zació, perquè el delicte de rebel·lió és una altra cosa. No ho entenc... O ho entenc massa, vaja.
Coneix magis­trats del Suprem. Com és el diàleg amb ells?
Els que diem que aquí no hi ha rebel·lió no tenim neces­si­tat d’expli­car-nos; qui té neces­si­tat d’expli­car-se són els que s’inven­ten ad hocun con­cepte de rebel·lió, com fa el jutge ins­truc­tor, quan en els seus escrits no apa­reix enlloc la violència ni ningú que hagi orga­nit­zat un aixe­ca­ment. Jo conec alguns magis­trats del Suprem i amb ells mai he comen­tat ni una paraula sobre el tema, per res­pecte i perquè els conec bé. Jo no els trec l’assumpte, ells ja saben el que penso i jo sé que se’ls ennu­vola la vista. Es van sen­tir aban­do­nats, el govern de Mari­ano Rajoy va des­a­parèixer i els va dir “apa, Espa­nya queda a les vos­tres mans”, i els va aga­far un atac de res­pon­sa­bi­li­tat. El sen­ti­ment naci­o­nal ennu­vola la vista i el raci­o­cini, i al final és un grup molt reduït en què és molt difícil esme­nar la plana a qui ins­tru­eix el cas, perquè aquesta ins­trucció no és plat de bon gust. I això que ho ha expli­cat el mateix Diego López Gar­rido, l’autor del tipus delic­tiu. De vega­des el legis­la­dor no pot par­lar perquè és mort, però aquí el tenim com un Deus ex mac­hina! És López Gar­rido, un catedràtic molt pres­tigiós i un polític relle­vant, que diu: “Jo, que soc qui va redac­tar l’arti­cle 472 del Codi Penal, pre­ci­sa­ment volia impe­dir que es con­si­de­res­sin rebel·lió les con­duc­tes de deso­bediència civil.”
Els catedràtics fir­mants citen una sentència clau: la 199/1987 del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, que cir­cums­criu la rebel·lió a “l’ús d’armes de guerra o explo­sius”. Per què Lla­rena la ignora? La deu conèixer...
Sí, és clar. La sentència marca un estàndard a l’hora de dir que, en la lluita anti­ter­ro­rista, no tot s’hi val, que no es pot ano­me­nar ter­ro­risme qual­se­vol cosa, i l’estàndard s’ha reco­llit en la legis­lació poste­rior. El que passa és que la sentència emmarca rao­na­ble­ment la dife­ren­ci­ació entre acti­vi­tats rebels i ter­ro­ris­tes, que ter­ro­rismeno pot ser qual­se­vol cosa... Però tam­poc resol res ni és cap solució. La solució màgica del cas rau en la inter­pre­tació comuna del que sig­ni­fi­quen les parau­les violència i alçament públic.
Sos­te­nen que “només con­cul­cant molt greu­ment el prin­cipi de lega­li­tat” es pot sos­te­nir la rebel·lió. I la cons­pi­ració per a la rebel·lió, que sem­bla el més benigne dels esce­na­ris que pre­veu el Suprem?
On és la cons­pi­ració? On és el paper en què es diu que els Mos­sos talla­rien l’A-2? No hi és, i en els escrits judi­ci­als del jutge i de la fis­ca­lia hi hau­ria de ser. I si fos cons­pi­ració per a la rebel·lió, que no ho és, com jus­ti­fi­quen la presó pro­vi­si­o­nal? Amb la Gene­ra­li­tat inter­vin­guda, com es comet rei­te­ració delic­tiva? Jo no veig cap pla. No van ni reti­rar la ban­dera espa­nyola del Palau de la Gene­ra­li­tat. No sem­bla pla­ni­fi­cat ni cons­pi­ra­tiu, no...
A la uni­ver­si­tat s’ense­nya quan s’han de dic­tar les euro­or­dres i quan reti­rar-les amb lliure albir.
No, no tenim una assig­na­tura de dret penal euro­peu que arribi a aquesta pro­fun­di­tat. Hi ha molts pro­fes­sors que diuen que això ha de ser automàtic, i pot ser-ho amb un delicte d’homi­cidi o de violència sexual. Però això no és un delicte qual­se­vol! I, quan ho dic, em diuen que, pel fet d’haver nas­cut en una república [Mèxic], em falta españolía i sen­ti­ment de per­ti­nença. I soc espa­nyol, eh! I un pot dub­tar del que deter­mini un tri­bu­nal belga, i si és un jutge fla­menc, més, perquè Car­les Puig­de­mont no parla fla­menc, sinó francès, però és igual... Però després ve el tri­bu­nal del land de Sch­leswig-Hols­tein. I jo dic: per què ens diuen el mateix a Ale­ma­nya, Suïssa, Bèlgica...? No deu ser que no són tots ells els que van en direcció contrària? Jo no em sento humi­liat en la meva dig­ni­tat espa­nyola per aques­tes sentències, sinó recon­for­tat: m’adono que, a més del Tri­bu­nal d’Estras­burg, hi ha altres tri­bu­nals que defen­sen els meus drets cons­ti­tu­ci­o­nals, com ara a Sch­leswig-Hols­tein, en la per­sona de Puig­de­mont. I al Suprem, en canvi, pen­sen: “Qui són aquests per dir-me això?” Si fins i tot va dir a Lla­rena: “Ni tu ni jo: la mal­ver­sació ni la miro, té.” I lla­vors Lla­rena s’enfu­risma com un nen d’11 anys i diu: “Doncs si no és com jo dic, no el vull.” Però què és això de dic­tar una euro­or­dre i reti­rar-la després? Vostè el vol o no el vol? El cop a la imatge de l’Estat espa­nyol és ter­ri­ble.
La monar­quia assis­teix al debat de ser pro­te­gida en el Codi Penal. Està sobre­pro­te­gida ara?
Sí, i no només passa a Espa­nya. Podríem mirar els Estats Units, on la lli­ber­tat d’expressió és molt impor­tant, i el Suprem ha dit que és un dret fona­men­tal poder cre­mar la ban­dera dels Estats Units, amb el que és per a ells. Quan un vol estar sobre­pro­te­git, és que se sent molt inse­gur i, com més dèbil és el con­sens sobre la ins­ti­tució, més neces­si­tat de pro­hi­bir. El delicte d’injúries a la corona hau­ria de des­a­parèixer, no hi ha cap raó per pro­te­gir específica­ment el cap de l’Estat. Que algú cremi la senyera, per exem­ple, és de mal gust, però no tot el que és de mal gust pot ser delicte. I és molt impor­tant poder fer bro­mes sobre el rei. En quins països no es poden fer bro­mes del rei? Al Mar­roc. Volem ser el Mar­roc? I en el cas de l’humo­rista Dani Mateo, el jutge no podia fer una altra cosa: encara que en la ins­trucció ell con­clo­gui que no és delicte, pot pen­sar que mocar-se amb la ban­dera pot ser delicte. Per això la millor opció és treure el delicte i prou.