OPINIÓ
PROFESSOR DE DRET UPF - 1 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Frustració constitucional

HÈCTOR LÓPEZ BOFILL - PROFESSOR DE DRET UPF
“L’Espa­nya cons­ti­tu­ci­o­nal està segres­tada per la per­sistència d’un apa­rell de l’estat domi­nat pels suc­ces­sors de la dic­ta­dura, coad­ju­vat per una base social d’un espa­nyo­lisme exa­cer­bat

La vigent cons­ti­tució espa­nyola, de la qual ara es com­plei­xen qua­ranta anys d’existència, fou apro­vada sota l’estricta super­visió dels poders fàctics pro­ce­dents del fran­quisme i en el con­text de la tran­sició a la democràcia més vio­lenta a Europa després de la de Roma­nia. Amb tot, el prin­ci­pal pro­blema de legi­ti­mi­tat d’aquest sis­tema no rau en la tur­bulència dels seus orígens (ja que, cer­ta­ment, es van col·locar les bases d’un marc que podria haver con­so­li­dat un Estat espa­nyol plu­ri­na­ci­o­nal i una democràcia avançada i soci­al­ment justa), sinó en el fet que, després de tant de temps d’ençà de la cre­ació de l’ordre cons­ti­tu­ci­o­nal, aque­lla inter­pre­tació de la norma suprema que les auto­ri­tats cen­trals de l’Estat han aca­bat impo­sant ha estat con­di­ci­o­nada pel naci­o­na­lisme espa­nyol més inte­grista.

En efecte, la qüestió ter­ri­to­rial, el gran pro­blema que ha mar­cat l’Estat i que en l’actu­a­li­tat, a través de la causa cata­lana, l’ha col·locat en una pro­funda crisi fins al punt d’amenaçar també tot el sis­tema de lli­ber­tats, es podria haver resolt d’una manera més satis­factòria a par­tir d’alguns ele­ments pre­sents en el text cons­ti­tu­ci­o­nal del 1978. Per començar en el propi silenci sobre el model ter­ri­to­rial que es podria haver con­cre­tat en un sen­tit més fede­ra­lista (això és, amb un “pacte entre iguals” que inclogués el reco­nei­xe­ment d’atri­buts de sobi­ra­nia a les altres naci­ons que com­po­nen l’Estat); i per con­ti­nuar amb al·lusi­ons a sub­jec­tes de les bases de l’Estat dife­rents de la “nació espa­nyola” com suc­ce­eix amb la idea de “pobles d’Espa­nya” con­tin­guda en el preàmbul de la Cons­ti­tució.

Aquesta via d’apro­fun­di­ment en una unió res­pec­tu­osa amb la diver­si­tat naci­o­nal fou, però, dina­mi­tada pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol en el judici del 2010 sobre la reforma de l’Esta­tut d’Auto­no­mia de Cata­lu­nya del 2006 en un gest que pas­sarà als annals de la història de la fri­vo­li­tat i, alhora, del des­po­tisme judi­ci­als. Amb el pas dels anys i amb el repte inde­pen­den­tista català, s’ha pogut com­pro­var per part de la majo­ria de la població cata­lana i de força ciu­ta­dans d’aquests altres “pobles d’Espa­nya” que la reacció de la juris­dicció cons­ti­tu­ci­o­nal a la reforma esta­tutària cata­lana era l’expressió d’un mal més pro­fund que havia res­tat esmorteït en les dècades de moder­nit­zació i de supo­sada demo­cra­tit­zació espa­nyo­les (així com d’inte­gració en el marc euro­peu) però que ben aviat escla­ta­ria amb tota la seva cru­esa: la per­sistència d’un apa­rell de l’Estat domi­nat pels suc­ces­sors de la dic­ta­dura coad­ju­vat per una base social d’un espa­nyo­lisme exa­cer­bat que no esta­ven dis­po­sats que es posés en qüestió la seva hege­mo­nia en l’exer­cici del poder.

Després hem assis­tit al xoc entre les deman­des d’eman­ci­pació cata­la­nes i l’esmen­tada con­cepció granítica de l’estat nació espa­nyol i a la poste­rior repressió que tant ha cons­ter­nat la soci­e­tat cata­lana i també l’opinió pública d’altres democràcies libe­rals. Però més enllà de la demanda d’auto­de­ter­mi­nació cata­lana el pro­blema deri­vat de la inter­pre­tació cons­ti­tu­ci­o­nal anco­rada en “la indis­so­lu­ble uni­tat de la nació espa­nyola” es con­ti­nua mani­fes­tant en la impotència de les auto­ri­tats cen­trals de l’Estat a l’hora d’ofe­rir un pro­jecte atrac­tiu d’orga­nit­zació col·lec­tiva per a totes les rea­li­tats que no par­ti­ci­pin de les pre­mis­ses d’aquest uni­for­misme naci­o­nal.

En el cas català, i encara que se superés la qüestió tràgica dels pre­sos polítics amb el seu alli­be­ra­ment imme­diat i la seva abso­lució, l’actual govern de Pedro Sánchez no té ni una sola pro­posta política de reco­nei­xe­ment per dis­su­a­dir més de dos mili­ons de cata­lans que dei­xin de votar inde­pendència, i no la té, ni la gosarà mai for­mu­lar, perquè Espa­nya, en les seves estruc­tu­res cons­ti­tu­ci­o­nals i en bona part d’una ciu­ta­da­nia dis­po­sada a exer­cir un veto a qual­se­vol temp­ta­tiva de reforma cons­ti­tu­ci­o­nal plu­ri­na­ci­o­nal i pro­gres­sista, con­ti­nua segres­tada per una men­ta­li­tat que el referèndum de 6 de desem­bre del 1978 no va dei­xar mai enrere.