El que ningú no sap

02/01/2017 00:09

Després del missatge de Cap d’Any de Puigdemont, queda clar que el president de la Generalitat vol complir durant el 2017 amb el seu compromís d’organitzar un referèndum sobre el futur de Catalunya. A la vegada, Rajoy ha reiterat que aquest assumpte no serà un motiu de diàleg ni de canvi de consideració per part del Govern espanyol. De rerefons, hi ha els processos judicials contra diversos dirigents dels partits catalans impulsors de la independència, i també el debat sobre els pressupostos de la Generalitat, que necessitaran els vots dels diputats de la CUP per ser aprovats. Més enllà de les voluntats personals, dels fulls de ruta i de les declaracions solemnes, entrem en un escenari en què ningú no sap què acabarà passant. Per què és tan difícil fer una previsió sobre el procés català?

En primer lloc, perquè una part important del futur del procés depèn d’un factor essencial però complicat de calcular. Em refereixo al nivell de resposta al carrer que les bases independentistes puguin exhibir davant les reiterades prohibicions i represàlies judicials que els poders de l’Estat vagin desplegant. L’ANC i Òmnium han demostrat una excel·lent capacitat d’organització a les manifestacions de l’Onze de Setembre, però ara no parlem d’això. Si Madrid tanca totes les vies perquè es pugui votar sobre la independència, la protesta pacífica a gran escala seria un instrument més que probable per posar en evidència que el referèndum s’ha convertit en un tabú. Però això exigeix una actitud que va més enllà de posar-se una samarreta i demana també una estratègia i un gran consens, per evitar gestos contraproduents, accions contradictòries i concursos per saber qui desobeeix més.

En segon lloc, no sabem de quina manera influirà la pressió de l’Estat sobre la sempre precària unitat independentista. Una cosa és fer-se la foto acompanyant algú a declarar davant del jutge i una altra és dominar seriosament les pulsions partidistes i personalistes que converteixen la rereguarda del procés en un bosc de rumors, malfiances i maniobres estranyes. El fet que Puigdemont s’hagi posat data de caducitat és alhora un problema i un avantatge en aquest sentit. És un punt feble però també limita certes impostures d’altres actors.

En tercer i darrer lloc, és una incògnita el paper exacte que en aquest nou tram del conflicte adoptaran els comuns i, sobretot, Ada Colau. En la mesura que s’incrementi la pressió punitiva sobre l’independentisme, les ambigüitats d’aquest sector polític seran més difícils de repetir i d’argumentar. D’altra banda, les divisions a la cúpula de Podem i les sensibilitats diverses sobre Catalunya que mostren els seus dirigents són factors que, d’una o altra manera, impacten en les posicions d’un àmbit que enguany, a més, crearà un partit nou, pensant justament en els futurs comicis catalans.