OPINIÓ
ESCRIPTOR - 2 gener 2017 2.00 h

TRIBUNA

Llei, legitimitat i oportunitat

MIQUEL DE PALOL - ESCRIPTOR
“A l'amenaça de quedar fora de la UE s'hi podria respondre, per exemple, buscant el paraigua comercial de russos o xinesos

La dialèctica de les interpretacions de la llei i dels seus límits amb la legitimitat és de les més curioses i, aparentment, irresolubles dels últims anys a propòsit del que en diem el procés sobiranista a Catalunya. Sembla que l'argúcia dels independentistes catalans de construir un aparell legal per acollir-s'hi i que d'aquesta manera no se'ls pugui dir que actuen al marge de la llei no és acceptada pels constitucionalistes espanyols, per qui la seva llei és d'un ordre superior que no pot ser conculcat per una legislació d'ordre nominal menor. No s'hi val, diuen des de l'Estat espanyol, basar una llei particular en preteses legitimitats democràtiques, perquè com que una llei no pot precedir-se a si mateixa, no hi ha res que pugui fondre la frontera entre llei i voluntat de legitimitat.

La trampa espanyola és coneguda per tothom, i per ells mateixos, que l'exposen i exhibeixen sense la menor alteració de les pulsacions cardíaques: si voleu anar cap a la independència, amb l'actual Constitució no podeu fer-ho; proposeu al Congrés dels Diputats una reforma constitucional que ho permeti, i votem-la entre tots. L'as amagat és més gros que la màniga amb què no es molesten a ocultar-lo: la majoria absoluta sobrada dels partits d'àmbit estatal espanyol ja ha manifestat que mai de la vida votaran tal reforma.

Els sobiranistes catalans són, per tant, davant d'un mur. La diferència de forces efectives –forces polítiques, ja no cal ni parlar de les militars, que són tot en una banda i zero a l'altra– és tan gran, que tot fa pensar que l'anunciat xoc de trens serà –està sent– molt més incruent que no es pensaven alguns. Ja no es tracta de buscar el millor camí per aconseguir allò que es vol, sinó tan sols de no fer el ridícul. Ja no sembla possible, ni tan sols imaginable una mena de “deixem-ho córrer”, perquè no seria només la riota, sinó que duria un cost polític quasi equivalent al d'una derrota bèl·lica, un desastre del qual el catalanisme, i la catalanitat mateixa, trigaria dècades a aixecar-ne el cap. Arribats en aquest punt, l'única sortida sembla posar en marxa la imaginació. Un es pregunta com és que no se'ls ha acudit, posem per cas, una acció conjunta de tots els ajuntaments adscrits a l'Associació de Municipis per la Independència, quasi vuit-cents, més del 80% del total. Si la judicatura actua contra els regidors o alcaldes de Badalona, de Berga i d'altres localitats, per què no dir, posem per cas, el dia 9 de gener a les 12.00 hores als balcons dels 787 ajuntaments (segons dades de l'organització) s'arria la bandera espanyola i s'hissa l'estelada? Els empaperaran a tots? Col·lapsaran els jutjats del país?

És clar que al cap i a la fi accions d'aquesta mena no deixen de ser més que res anècdotes i, al marge del valor que se'ls vulgui donar com a gest, de tenir per part de tots un punt infantil, sense ànim de menystenir ni ofendre ningú. Es poden fer accions de més importància i amb una repercussió més duradora i consistent. Ja que causa tant de terror la idea de quedar fora de la UE i de no sé quantes organitzacions internacionals més –de totes, sembla–, per què no es fa virtut de l'amenaça i hi juguem tots? Si els pristins, conspicus moralistes democràtics occidentals no ens volen, per què no es demana empara estratègica i paraigua comercial als russos, o als xinesos? Per què no es converteix Barcelona en un port franc d'aquests països?

La geoestratègia passa per damunt de gairebé tot. Per què van mantenir Franco quaranta anys en el poder els excel·lents, abnegats, compassius demòcrates europeus després de les dues guerres, la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial? Perquè s'estimaven més un colpista criminal nazi de via estreta que els comunistes, que una Cuba incrustada en un enclavament gens menyspreable del Mediterrani que el sentinella d'Occident enviat de Déu, sanguinari davant dels dèbils i dèbil i servil davant dels forts, s'ocupava d'evitar sense contemplacions.

Els pròcers fàctics a qui els plantejo l'estratègia abans apuntada se'm posen les mans al cap: això no passarà mai de la vida! És clar que no. Les probabilitats que passi són molt, molt petites, tot i que zero patatero que deia aquell, tampoc. Es tracta tan sols de moure amb una mica de pesquis les peces en el taulell d'escacs. Només que ensumessin la minimíssima possibilitat que això es produís, els prínceps de la UE i de l'OTAN, que abans que res són comptables –professionals necessaris d'altra banda, però no sé si com a dirigents–, vindrien amb una orquestra de violins a suplicar que tornéssim a casa.