OPINIÓ
ESCRIPTOR - 2 gener 2019 2.00 h

TRIBUNA

L’any de la plaga

MELCIOR COMES - ESCRIPTOR
“Volíem un estat propi quan teníem una auto­no­mia… ¿Què podrem arri­bar a desit­jar ara, però, quan sem­bla que fins i tot les auto­no­mies fan nosa?

Aquest any que hem dei­xat enrere ha vin­gut car­re­gat de mons­tru­o­si­tats. Ha estat un any dolo­ro­sa­ment memo­ra­ble per a Cata­lu­nya, per al cata­la­nisme, per al pro­jecte repu­blicà que es va ence­tar de veres el ja remot 1-O del 2017. S’ha com­plert un any d’aque­lla jor­nada de ter­ror, quan vam apren­dre que l’Estat pre­fe­ria ato­nyi­nar votants pacífics abans que cedir a la sim­ple volun­tat democràtica del gran gruix del país. Que Cata­lu­nya desitja votar en un ple­bis­cit és ara tan evi­dent com ho era fa més d’un any, però sem­bla que les feri­des que aquell desig ha pro­vo­cat són tan gros­ses i puru­len­tes que ens tin­dran entre­tin­guts durant una llarga tem­po­rada.

Vam voler auto­de­ter­mi­nar-nos per la nos­tra sim­ple volun­tat, un desig, sí, mera­ve­llo­sa­ment democràtic però espan­to­sa­ment pue­ril si a l’hora de la veri­tat no es té cap opció rea­lista de crear un estat allà on només hi ha una auto­no­mia pelada i cada dia més pro­blemàtica. No sé si aquest expe­ri­ment polític que va ser el referèndum auto­de­ter­mi­nació uni­la­te­ral va ser un èxit o no; el que sí que anem veient és que a l’horitzó no hi ha ningú política­ment relle­vant que tin­gui ara ganes de repe­tir-lo.

Si lla­vors era tan bona idea: per què ha dei­xat de ser-ho? El referèndum pac­tat no està en la men­ta­li­tat política de cap dels par­tits que poden arri­bar a gover­nar l’Estat en els pròxims 20 anys. A més, com més se’n parla, més creix la volun­tat de no cedir ni un mil·límetre en aquest aspecte. Ha estat par­lar de democràcia fins a les últi­mes con­seqüències, des de Cata­lu­nya, i s’ha aixe­cat, des de la resta de l’Estat, el revés d’aquest propòsit: l’espe­rit retrògrad de les essències ina­mo­vi­bles.

I sí, tenim exi­li­ats i pre­sos polítics, res­pon­sa­bles ele­gits democràtica­ment que estan tan­cats a la presó perquè van tirar enda­vant el pro­jecte con­tra les pro­hi­bi­ci­ons de l’Estat, fet que els està cos­tant la lli­ber­tat i pot­ser una dura sentència penal a la con­tra. Serà un procés dur, escabrós, mani­pu­la­dor i pos­si­ble­ment serà anul·lat a llarg ter­mini per la justícia inter­na­ci­o­nal, la qual, en cap cas, podrà accep­tar –els millors juris­tes hi estan d’acord– que es qua­li­fi­qui de rebels o sedi­ci­o­sos polítics elec­tes euro­peus per haver mun­tat un referèndum.

Però el fet és aquest: estem espe­rant un judici penal con­tra els nos­tres repre­sen­tants, bona part de l’elec­to­rat dels quals, a sobre, se’ls mira amb reticències, perquè, a damunt de veure’ls com a vícti­mes d’un estat ven­ja­tiu, inse­gur i arbi­trari, els veu com a opor­tu­nis­tes estra­fo­la­ris que van pro­me­tre un pro­jecte polític sense tenir res ver­sem­blant que els donés opció de com­plir la pro­mesa. Tot es va mun­tar perquè s’espe­rava –des d’una innocència que ara ens pot sem­blar espa­or­di­dora– que l’Estat s’avin­dria a nego­ciar abans de triar la via de la repressió. I no. Però el pro­blema sem­pre és el mateix: ningú no nego­cia per­dre posi­ci­ons de poder si no nego­ci­ant no hi perd res o hi perd ben poca cosa. Espa­nya, de nego­ciar, només hi pot per­dre: com­petències del govern cen­tral, ingres­sos tri­bu­ta­ris, for­ta­lesa política, orgull naci­o­nal, etc.

Pot­ser l’estat espa­nyol ha cai­gut en pres­tigi inter­na­ci­o­nal –fet sem­pre volàtil–, però mai no s’havia sen­tit tan fort i des­a­com­ple­xa­da­ment espa­nyo­lista, sen­ti­ment que ha moti­vat l’apa­rició d’una dreta direc­ta­ment fran­quista, que està fent de Cata­lu­nya el tram­polí que li per­metrà ocu­par, de nou, les ins­ti­tu­ci­ons sota els nas­sos d’un pro­gres­sisme espa­nyol que ni pot treure els ossos de Franco de la tomba. Aquesta serà la gran apor­tació del 2018: la dreta rància ha esde­vin­gut una hipòtesi per al govern de l’Estat, començant el seu ascens per les auto­no­mies més gros­ses, cata­pul­tada per un dis­curs que posa Cata­lu­nya com a ase de tots els cops. Volíem forçar la màquina cap a una democràcia de millor qua­li­tat; ens ha cai­gut a sobre un car­re­ga­ment de caspa amb aro­mes de pólvora.

El pano­rama no és pro­me­te­dor. Espa­nya retro­ce­deix en qua­li­tat democràtica, a un ritme simi­lar a altres democràcies que dege­ne­ren cap a for­mes d’autocràcia popu­lista, sigui amb tocs fei­xis­tes o amb per­fums d’aquell neo­co­mu­nisme estu­pidíssim que li pre­para el ter­reny amb els seus maxi­ma­lis­mes. El posat libe­ral, paci­fista, enra­o­nat i plu­ra­lista s’arronsa, com ha pas­sat en altres moments de la història, acom­ple­xat davant de les ganyo­tes d’uns i d’altres, tot espe­rant limi­tar els estralls de la putre­facció.

Volíem un estat propi quan teníem una auto­no­mia… ¿Què podrem arri­bar a desit­jar ara, però, quan sem­bla que fins i tot les auto­no­mies fan nosa?