I nosaltres què?

 02/02/2016 00:14

On és el sobiranisme, en tota l’escudella que s’està coent a la cuina espanyola? La pregunta no és gratuïta, per bé que n’hi haurà molts que la responguin en els termes previsibles: “No hi som perquè allà no hi hem de fer res”, “nosaltres ja hem desconnectat, el procés va per una altra via”, “és igual qui governi l’Estat”...

Entenc les respostes, perquè és cert que el procés endegat a Catalunya, fins i tot malgrat les ferides sofertes per la batalla de la presidència, és consistent, es fonamenta en el mandat democràtic i s’ha de forjar en els propers mesos. Però sense negar aquests axiomes, també és cert que el procés ha de culminar en un referèndum al poble català per tal que ratifiqui la decisió final. És a dir, anem per un camí i en una direcció precisos, però alhora res no es pot culminar sense que ho ratifiqui la ciutadania. Si això és així, també és evident que caldrà molta política i molta intel·ligència estratègica per tal de fer bé les coses, i que, tant si ens quedem a Espanya com si ens n’anem, haurem de parlar amb les forces ­polítiques de l’Estat i amb l’Executiu espanyol.

Cap opció bona passa per la negació del diàleg i, alhora, totes les opcions bones passen pel diàleg.

A més, hi ha l’entreacte d’aquests mesos que seran llargs i complexos, no endebades hem de gestionar la vida pública de set milions de persones. La pregunta és com els volem passar, en l’ostracisme més absolut, aïllats de tots i sota setge, o negociant, parlant i obrint els ponts de diàleg que siguin possibles? Si la resposta és el tant­semenfotisme, aleshores em pregunto per què caram CDC i ERC han anat a Madrid, atès que podrien haver fet com la CUP i quedar-se a casa, heroics, èpics i prescindibles. Però si la resposta és la de la voluntat d’arribar a la sobirania amb els mínims estralls possibles, aleshores cal començar a fer política a Madrid des d’ahir, i cada dia que passa sense que el sobiranisme tingui relat propi, és un error que sumem.

Sincerament, no entenc la posició d’ambdós partits en el gran debat espanyol, perquè ara és el moment de dir-hi la seva, de tenir algun paper i de posar condicions. És evident que Tardà tenia raó quan, a can Cuní, deia que ERC no podria votar a favor d’un president que estigui en contra de l’autodeterminació. I també és lògic que Homs digui el mateix, però a partir d’aquí sembla que facin la migdiada. L’abstenció no és una opció negociable? El sobiranisme no té res a parlar en aquests moments clau? I és bo per al procés que no tinguin cap paper? Ben al contrari, i tal com fan els bascos, crec que hauria de ser un moment de molta política catalana, amb els propis interlocutors en la primera línia de foc. Sobretot perquè el buit que deixen els sobiranistes l’omplen els de Podem, convertits sorprenentment en la veu que negocia el fet català.

No sé, però diria que el sobiranisme s’està equivocant molt.