Un bienni reformista

 02/02/2016 01:04

La Fundación España Constitucional ha publicat un manifest titulat “Davant”. Els membres d’aquesta fundació –exministres de la UCD, el PSOE i el PP– advoquen per “la via d’una gran coalició, de dos o més partits constitucionalistes, amb un programa concret i firmat, almenys per a mitja legislatura”. El manifest pot encertara teràpia, però s’equivoca en el diagnòstic: situa com a factor determinant d’aquesta gran coalició la situació d’“extraordinària gravetat” que planteja el procés d’independència a Catalunya.

No discrepo tant de la fórmula que es proposa com del caràcter reactiu, a la defensiva, del manifest. El problema català no és només el resultat de la fugida cap endavant del sobiranisme, sinó que és també l’expressió del problema espanyol en el seu conjunt: la falta d’un projecte col·lectiu, de caràcter proactiu, capaç d’actualitzar el pacte constitucional del 1978. Més que un govern de gran coalició, Espanya necessita un pacte de gran ambició a què es convidi a tots els partits parlamentaris, sense apriorismes ni exclusions, amb una ponència constitucional i una taula social per definir els pactes de la Moncloa del segle XXI.

Apuntaré només alguns ítems. Regeneració democràtica: corrupció sistèmica, ­finançament de partits i sistema electoral. Federació: reconeixement de les nacions hispàniques –les nacionalitats de la Constitució del 1978– en una Espanya entesa com a nació de nacions; un federalisme simètric en drets i deures, que garanteixi la igualtat de tots els ciutadans, i asimètric, en competències, sobretot les que es deriven dels fets diferencials (llengua, cultura, dret civil...). Finançament autonòmic: l’efectiva aplicació del principi d’ordinalitat en la contribució a la solidaritat i la revisió de la quota basca –no pas del concert–. Consell Federal: un Senat reduït, a l’estil del Bundesrat alemany, que arbitri sobre l’ano­menada “competència legislativa concurrent”. Monarquia: el Rei com a símbol de la unitat d’ Espanya, però també de la diversitat dels seus pobles (preàmbul de la Constitució). Unió Europea: adaptació al marc sorgit de l’ingrés d’ Espanya a Europa el 1986. Estat de benestar del segle XXI: quin model social volem i de quina fiscalitat ens dotem per sustentar-lo.

Aquesta tasca, aquesta gran ambició, es podria fer en dos anys. Al final, com preveu la Constitució, seria l’hora d’aprovar la reforma, dissoldre les cambres, procedir a la seva ratificació per les noves Corts i sotmetre-la a referèndum. Mentrestant, un govern de gestió hauria de despatxar els anomenats afers corrents, consolidar el creixement econòmic i impulsar un pla de xoc social perquè aquest creixement permeti sortir del pou als més damnificats pel llarg cicle de crisi. Un programa reformista per a un bienni reformista, en suma.

Hi ha una persona que està impossibilitada per liderar-lo: Mariano Rajoy Brey. No pot presidir un projecte regeneracionista el responsable màxim, per activa i passiva, de la corrupció del seu partit; ni pot impulsar les reformes el que ha donat repetides mostres d’inanició política.