POLÍTICA PORTAVEU JURÍDIC D’ESQUERRA REPUBLICANA - 2 abril 2019 2.00 h La massa humanaJOAN IGNASI ELENA - PORTAVEU JURÍDIC D’ESQUERRA REPUBLICANA S’està intentant criminalitzar la reivindicació, la protesta, la mobilització Es jutja també un estat per inoperància d’una part dels seus governants Després d’unes primeres jornades en què han testificat les persones de més rellevància política i policial, no han estat capaços d’acreditar cap acte de violència ni l’impediment de la pràctica de cap de les diligències judicials ordenades. Així mateix, no s’ha acreditat cap despesa vinculada a actes declarats il·legals. Curiosament, els responsables de la seguretat de l’Estat, des de Rajoy fins al secretari d’estat, passant per Zoido, no recorden cap acte de violència per part dels ciutadans, ni el 20-S ni l’1-O. Ni la totpoderosa Soraya Sáenz de Santamaría. No oblidem que, segons les acusacions, estem davant d’una insurrecció violenta. És creïble que, davant d’aquest brutal delicte, no en recordin res« Sorprèn que aquesta incapacitat de recordar dels alts responsables de l’Estat no obtingui reprovació per part de la sala, mentre que professionals sense cap vinculació amb el món del dret o de la seguretat es veuen sotmesos a un escrutini quan dubten en alguna de les seves respostes. El “no me acuerdo” i el “no me consta” només s’accepten a algunes persones. Casualment, als que més obligació tenen de recordar. Però, més enllà de la falta de fonament de les imputacions als encausats, impacta el concepte que hi ha darrere de molts dels interrogatoris que la fiscalia i l’advocacia de l’Estat formulen. El fet d’utilitzar termes com “la massa” per referir-se als manifestants, o confondre el dret a protesta amb l’amenaça, la coacció i la violència, indica quina és la seva concepció dels drets fonamentals i l’intent descarat de deshumanitzar els ciutadans catalans que defensen la República catalana i el dret a votar en un referèndum. Aquesta actitud, així com demanar de manera inquisitorial si es té vinculació amb Òmnium com si d’un delicte es tractés, evidencia quins valors integren el seu capteniment democràtic. S’està intentant criminalitzar la reivindicació, la protesta, la mobilització. I fins i tot l’insult, que, malgrat que no l’aprovaré mai, no és cap delicte. El que és una pràctica habitual en les manifestacions reivindicatives, en les mobilitzacions contra els desnonaments i en les queixes per actuacions governamentals, s’intenta que sigui el fonament de la condemna als encausats. A falta de fets, literatura. I per donar-hi aparença de realitat, estan acumulant reiteratives declaracions de policies que mostren, en resposta a preguntes de la fiscalia i de l’advocacia de l’Estat, una mirada apocalíptica i dramàtica d’unes accions de protesta legítimes i homologables a la majoria de les accions de protesta pacífiques que es donen a la nostra societat. Alhora, observem com les fermes, segures i vehements afirmacions dels policies sobre l’1-O davant les preguntes de la fiscalia, es tornen dubtes, evasives i clamorosos silencis quan són sotmesos a l’interrogatori de les defenses. Semblen realment persones ben diferents. Un diria que tot plegat ha estat molt oportunament preparat tenint en compte el contrast entre les respostes en funció de qui pregunta i l’exactitud de la terminologia utilitzada. “Cares d’odi”, “mai havia vist res semblant”, “la massa”, “actitud tumultuària”, “muralles humanes”... I si alguna cosa indigna especialment, és l’explícita voluntat de la fiscalia de buscar la condemna per sobre de la veritat, que, malauradament, en molts moments del judici, sembla l’autèntica convidada de pedra. Es jutgen dotze persones que no han comès cap delicte. Les coses van bé, malgrat tot, perquè no han acreditat ni podran acreditar cap delicte. Veurem com evolucionen les coses. Les defenses continuaran fent una feina magnífica al servei de la veritat. Però que ningú oblidi que es jutja també un estat que, per inoperància d’una part dels seus governants, ha subrogat a la justícia la seva incompetència. Allò que només pot resoldre la política. Cada dia són més les persones de la política i del món mediàtic que, veient l’evolució del judici, expressen a porta tancada i en converses privades, la bogeria que suposa. Per la insubstancialitat de l’acusació i per la vergonya aliena que viuen. I, per cert, persones de tota mena. I, sobretot, estupefacció per la falta de sentit que la política hagi abaixat els braços i hagi renunciat a resoldre amb diàleg el que mai hauria d’haver abandonat. |