POLÍTICA
PORTAVEU JURÍDIC D’ESQUERRA REPUBLICANA - 2 abril 2019 2.00 h

OPINIÓ

 

JOAN IGNASI ELENA

La massa humana

JOAN IGNASI ELENA - PORTAVEU JURÍDIC D’ESQUERRA REPUBLICANA
S’està inten­tant cri­mi­na­lit­zar la rei­vin­di­cació, la pro­testa, la mobi­lit­zació
Es jutja també un estat per ino­perància d’una part dels seus gover­nants

Després d’unes pri­me­res jor­na­des en què han tes­ti­fi­cat les per­so­nes de més rellevància política i poli­cial, no han estat capaços d’acre­di­tar cap acte de violència ni l’impe­di­ment de la pràctica de cap de les diligències judi­ci­als orde­na­des. Així mateix, no s’ha acre­di­tat cap des­pesa vin­cu­lada a actes decla­rats il·legals.

Curi­o­sa­ment, els res­pon­sa­bles de la segu­re­tat de l’Estat, des de Rajoy fins al secre­tari d’estat, pas­sant per Zoido, no recor­den cap acte de violència per part dels ciu­ta­dans, ni el 20-S ni l’1-O. Ni la tot­po­de­rosa Soraya Sáenz de San­ta­maría. No obli­dem que, segons les acu­sa­ci­ons, estem davant d’una insur­recció vio­lenta. És creïble que, davant d’aquest bru­tal delicte, no en recor­din res«

Sorprèn que aquesta inca­pa­ci­tat de recor­dar dels alts res­pon­sa­bles de l’Estat no obtin­gui repro­vació per part de la sala, men­tre que pro­fes­si­o­nals sense cap vin­cu­lació amb el món del dret o de la segu­re­tat es veuen sot­me­sos a un escru­tini quan dub­ten en alguna de les seves res­pos­tes. El “no me acu­erdo” i el “no me consta” només s’accep­ten a algu­nes per­so­nes. Casu­al­ment, als que més obli­gació tenen de recor­dar.

Però, més enllà de la falta de fona­ment de les impu­ta­ci­ons als encau­sats, impacta el con­cepte que hi ha dar­rere de molts dels inter­ro­ga­to­ris que la fis­ca­lia i l’advo­ca­cia de l’Estat for­mu­len. El fet d’uti­lit­zar ter­mes com “la massa” per refe­rir-se als mani­fes­tants, o con­fon­dre el dret a pro­testa amb l’amenaça, la coacció i la violència, indica quina és la seva con­cepció dels drets fona­men­tals i l’intent des­ca­rat de des­hu­ma­nit­zar els ciu­ta­dans cata­lans que defen­sen la República cata­lana i el dret a votar en un referèndum.

Aquesta acti­tud, així com dema­nar de manera inqui­si­to­rial si es té vin­cu­lació amb Òmnium com si d’un delicte es tractés, evi­den­cia quins valors inte­gren el seu cap­te­ni­ment democràtic.

S’està inten­tant cri­mi­na­lit­zar la rei­vin­di­cació, la pro­testa, la mobi­lit­zació. I fins i tot l’insult, que, mal­grat que no l’apro­varé mai, no és cap delicte. El que és una pràctica habi­tual en les mani­fes­ta­ci­ons rei­vin­di­ca­ti­ves, en les mobi­lit­za­ci­ons con­tra els des­no­na­ments i en les quei­xes per actu­a­ci­ons gover­na­men­tals, s’intenta que sigui el fona­ment de la con­demna als encau­sats. A falta de fets, lite­ra­tura.

I per donar-hi apa­rença de rea­li­tat, estan acu­mu­lant rei­te­ra­ti­ves decla­ra­ci­ons de poli­cies que mos­tren, en res­posta a pre­gun­tes de la fis­ca­lia i de l’advo­ca­cia de l’Estat, una mirada apo­calíptica i dramàtica d’unes acci­ons de pro­testa legítimes i homo­lo­ga­bles a la majo­ria de les acci­ons de pro­testa pacífiques que es donen a la nos­tra soci­e­tat.

Alhora, obser­vem com les fer­mes, segu­res i vehe­ments afir­ma­ci­ons dels poli­cies sobre l’1-O davant les pre­gun­tes de la fis­ca­lia, es tor­nen dub­tes, eva­si­ves i cla­mo­ro­sos silen­cis quan són sot­me­sos a l’inter­ro­ga­tori de les defen­ses. Sem­blen real­ment per­so­nes ben dife­rents. Un diria que tot ple­gat ha estat molt opor­tu­na­ment pre­pa­rat tenint en compte el con­trast entre les res­pos­tes en funció de qui pre­gunta i l’exac­ti­tud de la ter­mi­no­lo­gia uti­lit­zada. “Cares d’odi”, “mai havia vist res sem­blant”, “la massa”, “acti­tud tumultuària”, “mura­lles huma­nes”...

I si alguna cosa indigna espe­ci­al­ment, és l’explícita volun­tat de la fis­ca­lia de bus­car la con­demna per sobre de la veri­tat, que, malau­ra­da­ment, en molts moments del judici, sem­bla l’autèntica con­vi­dada de pedra.

Es jut­gen dotze per­so­nes que no han comès cap delicte. Les coses van bé, mal­grat tot, perquè no han acre­di­tat ni podran acre­di­tar cap delicte. Veu­rem com evo­lu­ci­o­nen les coses. Les defen­ses con­ti­nu­a­ran fent una feina magnífica al ser­vei de la veri­tat. Però que ningú oblidi que es jutja també un estat que, per ino­perància d’una part dels seus gover­nants, ha subro­gat a la justícia la seva incom­petència. Allò que només pot resol­dre la política.

Cada dia són més les per­so­nes de la política i del món mediàtic que, veient l’evo­lució del judici, expres­sen a porta tan­cada i en con­ver­ses pri­va­des, la boge­ria que suposa. Per la insubs­tan­ci­a­li­tat de l’acu­sació i per la ver­go­nya ali­ena que viuen. I, per cert, per­so­nes de tota mena. I, sobre­tot, estu­pe­facció per la falta de sen­tit que la política hagi abai­xat els braços i hagi renun­ciat a resol­dre amb diàleg el que mai hau­ria d’haver aban­do­nat.