OPINIÓ
LINGÜISTA - 2 maig 2017 2.00 h

TRIBUNA

La maduixa a judici

POL CAPDET - LINGÜISTA
“El poble no es detura en els detalls de la paperassa sinó que a grans trets però enraonadament sap el que vol

Tot està bé tal com està. Tot estaria bé en qualsevol altra disposició. En un context, però, on s'admetin arguments morals: fer el que es vulgui fer, saber el que es fa i omplir així el deure; respectant la vida com a comportament general i respectant l'essència profitosa de les regles.

El subjecte epistèmic que és una cultura pentina paternalment cada aresta de la realitat emmarcant-la en un conjunt recognoscible de costum on l'error i el decantament dels interessos són dotats de vida. Aquest prejudici en la forma esquiva el perjudici en l'acció: cada poble sap com és el seu món i com s'hi endega cada cosa. La qüestió, en temps de remenada, és com el vol, aquest seu món; no com és. I en aquest voler il·lusionat, potser aponcellat encara –no deturant els seus designis a l'horitzó del fer quotidià ans enforant-se en l'aiguamoll del que no es troba definit–, no passarà el primer Rubicó que no tingui per companya la fe d'haver passat ja l'últim. Més que coratge, però, haurà d'abraçar intel·ligència de les coses. Així, en el trànsit d'aquí entre els catalans, Confuci es fa d'utilitat: “Si aigües somes, t'arromangues; si profundes, t'enxopes.” Amb tot, per tenir èxit amb més de probabilitat, cal –a la kantiana– tenir tot el terreny per dificultós, com aigües sempre profundes.

Si d'una vegada entrem –no amb protestes de fireta ni ignoraments no sempre productius sinó agafant el bou per les banyes– en col·lisió d'interessos amb Madrid –que per al nostre poble, d'una manera ofegadora, ara com ara, com Valònia per a Flandes, és l'alteritat i per això el tenim tant al cap–, aniria bé que guardéssim tothora darrere els ulls que no s'ha fet mai una guerra ni s'ha desencargolat mai una disputa sense abans pronunciar-se les paraules guerra o disputa o algun seu equivalent. I que no n'hi ha prou de xerrar i prou. Que és hora del profitós enraonar –la Rede–, no del címbal estrident de la xerrameca –el Gerede–; tant si parlamentem amb Madrid com si ho fem entre nosaltres.

Un home no pot ser jutjat. Són jutjats els ciutadans. Un poble no pot ser jutjat. Són jutjats els països. Tot estat de coses, en democràcia, no té autor

indestriable d'un projecte amb base popular. I el poble no es detura en els detalls de la paperassa sinó que a grans trets però enraonadament sap el que vol. Una DUI o un RUI venen a ser com el que diu en Dupond o el que diu en Dupont; mentre que la cosa

absurda –no pas la DUI o el RUI– és que Catalunya demani a Madrid d'entrar a Madrid per a continuació sortir de Madrid; que fora l'única manera de convocar un referèndum d'independència d'acord amb la legalitat

espanyola.

Mentre l'Estat espanyol –amb un títol honorífic de democràcia que té Europa, fa temps, desviant, fastiguejada, la mirada– utilitza els tribunals, no podem anar, quan ens criden, al Suprem, als màxims tribunals, sense jugar vulgues no vulgues a la xerrameca del joc de l'enfadós: “Vols, sent català, fer política?” “Sí.” “Jo no he dit ‘sí'. He dit: ‘Vols, sent català, fer política?'.” Certament tenim tasques més urgents per atendre –com reduir la pobresa o millorar les infraestructures.

“Resolc que a un català no pot agradar-li el gelat de maduixa” (2010). És aquest, el vergonyós motiu per què ens criden. Però la força d'una sentència ja per ella mateixa tan vàcua depenja d'una disposició de coses ja quasi capiculada. De manera que aviat estarem en disposició de cantar: “Tres i tres i tres fan nou. Nou i tres fan dotze. Dotze i tretze vint-i-cinc. Ai ves qui ho diria! Dotze i tretze vint-i-cinc. Ai ves qui ho diria!”