Editorial

Els participants en la reunió d’emergència de la Comissió Estatal Contra la Violència, el Racisme i la Xenofòbia van sortir de la maratoniana trobada sense cap argument sòlid però amb les ganes intactes d’actuar contra la monumental xiulada de les aficions basca i catalana contra l’himne espanyol i el rei Felip VI. L’obsessió malaltissa d’unes autoritats obcecades a perseguir la llibertat d’expressió sempre que l’expressió no coincideixi amb la seva opinió, ideologia o estratègia, està portant l’Estat espanyol a incórrer en un ridícul lamentable que provocaria hilaritat si no fos que en pot acabar perjudicat algun ciutadà innocent i alguna entitat sense cap responsabilitat en uns fets que no són constitutius d’altra cosa que de l’exercici de la llibertat. De la compareixença posterior no se’n va poder treure l’aigua clara, més enllà del fet que s’obrirà un expedient informatiu per escatir les responsabilitats que hi pugui haver. Una sonsònia legalista enrevessada que oculta la manca de legitimitat i alimenta l’esperit de represàlia. La reacció contra la xiulada necessita caps de turc per sortir del pas d’una exageració mediàtica sobre uns fets normals que ha alimentat la pròpia caverna i que, com sempre, s’ha escapat de les mans de les autoritats. Unes autoritats, les espanyoles, que sempre tenen més pruïja a l’hora d’intimidar i coartar l’exercici de les llibertats que no pas a l’hora de frenar els atacs que reben els que practiquen aquest exercici. En comptes de continuar oferint aquest lamentable i patètic exemple de caça de bruixes, el que haurien de fer les autoritats espanyoles és reflexionar sobre què deu passar quan un estadi sencer xiula els símbols de l’Estat.